Un silenci que fa mal

Periodista de TV3Davant d’aquest 98 intern fa més mal el silenci, o la carta de Marsé a Gil de Biedma, l’apatia melancòlica de persones, noms, que has admirat i algunes segueixes apreciant, perquè els amics del pare [el poeta i catedràtic de literatura Lluís Izquierdo] també són els teus amics, si t’estimes el pare, que és el meu cas.

Aquest silenci fa més mal que els estirabots d’alguns polítics que, pel fet de conèixer la realitat catalana, creus que no utilitzaran eines de cohesió social com l’escola, la llengua i els nens com a arma de destrucció massiva. Però ja estem instal·lats en un Ulster de baixa intensitat i, per tant, tot forma part de la lluita. La gastronomia serà la pròxima víctima. I els intel·lectuals, escriptors, professors, periodistes, els que tenim el deure i la responsabilitat d’informar, pensem més en el nostre confort, en no perdre’l i sobretot que no s’enfadi l’editor. Poques vegades fem un exercici de realitat. Però hi ha línies, vermelles, blaves o grogues. Tant se val. La violència, la mentida, pegar a una àvia o afirmar que el castellà no s’ensenya a les escoles és violència i mentida. I aquí és on fa mal la no resposta de Marsé, Mendoza, Cercas, Camps, Serrat, Coixet, Bassets, davant de l’ús de la força policial per impedir un acte pacífic. Amb alguns d’ells he compartit estones d’una certa intimitat familiar -Joan, Eduardo, Lluís- perquè formaven part del cercle d’amistats del pare.

He viscut com a fill l’ostracisme institucional del meu pare, perquè escrivia poesia en castellà, però l’actitud intel·lectualment ressentida del president Pujol no té res a veure amb el que està passant. Per tant demano, després de trobar a faltar el silenci, més silenci si l’únic argument que pots aportar neix de veure molt La Sexta i creure que TV3 és un instrument de propaganda, un instrument de propaganda que ahir entrevistava Albiol en el programa revelació de la temporada, un instrument de propaganda que va emetre la manifestació de SCC en directe pel 3/24. Més silenci si ets incapaç de condemnar la violència d’estat, la gallardía i l’orgull, que són els arguments polítics de l’Estat des dels Reis Catòlics fins a Rajoy. Espanya entén el diàleg com una humiliació, no hi ha res a fer. Ja en vindran uns altres, d’intel·lectuals, més connectats amb el que passa al carrer i no amb enyorats restaurants com La Dama, on, per cert, sempre menjaven gratis.