13/05/2022

La síndrome Tsunami

3 min
La Síndrome Tsunami

Ja fa anys que el Procés va implosionar però, igual que als boscos de Txernòbil, comencem a adonar-nos que els arbres que podrien semblar perfectament recuperats en realitat amaguen nivells de radicació tòxics que trigaran anys a depurar-se. Una de les seqüeles d’aquest desastre nuclear és la síndrome del Tsunami. Amb una afectació especialment elevada entre tot el que sigui mil·lennial en avall, la patologia es manifesta amb un increment de la pressió arterial i una sensació d’ofec. El detonant és una barreja d’estètica i llenguatge molt determinats: la combinació d’un disseny gràfic de centre cívic decadent amb una retòrica d’autoajuda excursionista, rematada per un naming previsiblement destrempador. Parlo, per exemple, de Batec.

Batec és una plataforma que ha fet una crida massiva a deixar de pagar els bitllets de tren a partir de l'11 de maig per denunciar els incompliments del govern espanyol en les inversions pactades a Catalunya. El nom de la cosa està fet amb una tipografia que intenta suggerir vibració i moviment, les pancartes i els fullets de protesta perfectament estandarditzats van acompanyats de la il·lustració d’una noia que creua les portes de la Renfe amb una tote bag estupenda i tot està unificat per un lila ultraviolat que faria enorgullir els professors de màrqueting. El seu web respon a la pregunta “Qui som?” amb el monosíl·lab “Gent”, i a “Què volem?”, amb “Un futur vivible. Ens volem organitzar més i millor. Estar més connectats”. Un cop ja estem dins del marc de la causa social, apareix la solució de debò: “Volem la independència per canviar-ho tot”. En definitiva: és absolutament impossible imaginar un menor de trenta anys que en veure la jugada no s’hagi posat a cridar embogit d’ira antiprocessista.

Tsunami Democràtic va suposar una cosa tan nova que tot just en comencem a digerir les conseqüències. Segons el paradigma clàssic, els professionals de la política d’un país intenten preservar l’ordre cridant a la moderació i a la solució dels problemes per les vies establertes. Quan alguna tensió social prou greu no troba resposta, els ciutadans que no pertanyen a aquest circuit s’agrupen units per una mala llet espontània que demana resultats per canals i temps excepcionals, allò que el clixé ens ajuda a resumir com “de baix a dalt”. Però Tsunami va ser un cas inèdit dels de dalt escrivint el guió per als de baix i ningú va badar boca. Un bon dia, milers de persones que feia anys que cridaven “I, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a” es van sorprendre a ells mateixos bramant “Sit and talk”. Qui no sent “Revolució” i pensa en “Taula de diàleg”?

Una altra característica de la història que havíem conegut fins ara és que, quan un moviment o un partit no aconseguia els seus objectius, inevitablement emergia un corrent intern alternatiu amb les dagues esmolades. No cal anar a casos tan vistosos com el d’Ayuso i Casado, perquè a Catalunya tots recordem les batusses entre Carod i Puigcercós, o entre Mas i Duran. La gràcia d’aquesta tensió natural en la política és que engega una dialèctica entre radicalitat i moderació dins de totes les organitzacions, una competència virtuosa a través de la qual la por de perdre el lloc fa que tothom hagi de refinar els seus plantejaments. El procés català s’estudiarà a les escoles com un cas en què el màrqueting polític va aconseguir aturar aquest procés de renovació natural, de manera que una generació de líders moderada va col·locar els seus delfins moderats en comptes de ser escombrada per un corrent intern més radical.

I quan la renovació no és genuïna, la confiança se substitueix per paranoia. Com aquells soldats traumatitzats pel que han vist a la guerra, els cors trencats i els gats escaldats, la dècada del Procés ha deixat una població que reacciona als eslògans polítics amb una barreja d’escepticisme i ressentiment. Tal com hem vist amb el cas Pegasus, el reciclatge de conceptes, estètiques i hashtags està preparat per aplicar-se a qualsevol crisi. Però el cas de Batec és especialment sagnant perquè afecta directament els joves, que són aquells a qui correspon tenir noves idees i inventar noves paraules. Tal com sabem, després de Tsunami Democràtic va venir Urquinaona. Batec, un producte inconfusiblement elaborat pels mateixos laboratoris professionals, és un intent força matusser d’aplicar el mateix motlle per als joves, per si de cas. No cal dir que no funcionarà, però haver de pujar en una cultura política en què has d’estar permanentment en guàrdia fa que es perdi molta energia.

Joan Burdeus és crític cultural