Cada any, Barcelona es converteix en aparador del futur urbà. Robots que netegen carrers, xarxes elèctriques intel·ligents, sensors que monitoritzen l'aire o la mobilitat... Mentre la tecnologia avança a un ritme vertiginós, una pregunta s'imposa amb força: ¿pot una ciutat ser realment "intel·ligent" si no millora la vida emocional, relacional i comunitària dels qui l'habiten? Després de més d'una dècada de smart cities, sembla clar que amb la intel·ligència tècnica no n'hi ha prou. La gran tasca pendent és evolucionar cap a un nou paradigma: la "ciutat 5.0", on la tecnologia es posi al servei del benestar humà i no a l'inrevés.
El terme ciutat 5.0 prové del concepte society 5.0, impulsat pel govern del Japó el 2016 dins del seu 5è Pla Bàsic de Ciència i Tecnologia. Es tracta d'una visió de la societat centrada en les persones, en la qual conviuen el creixement econòmic i la resolució dels problemes socials. Aplicada a l'àmbit urbà, la ciutat 5.0 deixa enrere la fascinació per les dades i els algoritmes per abraçar una intel·ligència més completa: aquella que combina innovació amb equitat, eficiència amb empatia i sostenibilitat amb sentit de comunitat. A diferència de l'smart city tradicional, que és bàsicament un ecosistema de sensors, la ciutat 5.0 és un ecosistema de solucions dissenyades per a la inclusió, la sostenibilitat i l'apoderament ciutadà. Parlem de l'emergent societat superintel·ligent —super smart society—, com proclamen els japonesos.
Com escriu l'expert en geopolítica urbana Pau Solanilla, "la veritable intel·ligència urbana no es mesura en megabytes, sensors, processos o algoritmes, sinó en el benestar humà compartit". En el seu article "Ciutats 5.0, molt més que smart cities", publicat a The New Barcelona Post, Solanilla adverteix que el paradigma actual corre el risc de generar noves bretxes si no incorpora una mirada humanista: "La tecnologia sense equitat, i sense un enfocament i sensibilitat humans, pot generar, ja en genera, noves bretxes i desigualtats". La seva reflexió apunta al cor del debat: la ciutat del futur no serà la més connectada, sinó la més justa.
L'Smart City Expo World Congress, celebrat recentment a Barcelona, confirma, però, que la conversa global segueix dominada per la tecnologia. Amb més de 1.100 expositors i 27.000 participants, el lema The time for cities convidava les ciutats a liderar la transformació mundial. Però gran part de les ponències van girar al voltant de la intel·ligència artificial, l'eficiència energètica o la mobilitat intel·ligent, i van deixar en segon pla la dimensió relacional i comunitària que defineix el benestar urbà.
Considero que l'Smart City Congress està evolucionant, però encara ha d’arribar a una visió més holística de ciutat. S'ha de preguntar si la tecnologia urbana no està sent presentada com a fi més que com a mitjà al servei del benestar humà. I aquest redireccionament exigeix que el congrés incorpori un esforç pedagògic complementari: sessions orientades explícitament al canvi climàtic, a l'equitat socioambiental, a la salut i el benestar urbà i a l'empremta humana de la innovació. Perquè elevar la discussió només a què podem fer amb IA i dades és insuficient. La pregunta clau és: com milloren les vides i relacions dels qui habiten la ciutat?
Aquesta evolució seria molt més que un ajust temàtic: implicaria redefinir la intel·ligència urbana. No n'hi ha prou amb innovar en infraestructures, cal innovar en convivència. I més en una època d’aguda crisi de salut mental com la que estem patint. Les ciutats 5.0 no es dissenyen només amb enginyers i urbanistes, sinó amb professionals de la psicologia, l’educació, l’ecologia i la ciutadania activa. Són ecosistemes on la tecnologia amplifica la cura i la sostenibilitat, on el progrés es mesura en benestar compartit i no en gigabytes processats.
En definitiva, abraçar la ciutat 5.0 obliga a fusionar tres dimensions: la tecnològica, la social i l'ecològica. Si l'Smart City Congress vol estar a l'altura d'aquest desafiament, ha d'obrir espais –i públic– perquè les poblacions es manifestin no tant com a màquines eficients, sinó com a comunitats humanes sostenibles, resilients i lliures.
La transformació urbana més significativa serà aquella que posi l'ésser humà en el centre i mogui la curiositat, l'ètica i la ciutadania tant com la tecnologia i les dades. La veritable revolució urbana no arribarà quan totes les ciutats siguin smart, sinó quan totes siguin veritablement humanes.
