18/10/2021

'Socialdemocràcia' en el sentit de 'progre'

2 min

Fa un munt d'anys, quan es va començar a estendre la paraula progre per referir-se als individus d'esquerres, el poeta Jaume Vidal Alcover ja va advertir que cal anar alerta amb els diminutius, i que fàcilment ens podíem trobar que els progres s'acabessin convertint en la caricatura dels progressistes. La va encertar, i no tan sols ha estat així sinó que moltes paraules vinculades amb els valors o els referents de l'esquerra han acabat convertides en caricatures, precisament pel mal ús que n'han fet els polítics i els mitjans de comunicació. Revolució, per exemple, s'ha degradat en un clixé que serveix als publicistes per vendre qualsevol cosa, des de productes de neteja fins a antenes parabòliques.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara Pedro Sánchez i el PSOE s'han empescat una recuperació interessada dels termes socialdemòcrata i socialdemocràcia, que no són diminutius sinó que, en el sentit que ells hi donen, venen a ser un eufemisme, o un atenuant, de socialista. Un socialdemòcrata, en la terminologia de partit que organitzen des de Ferraz, vindria a ser un socialista light, un socialista ma non troppo, un socialista sense exagerar. Allò que sempre ha perseguit el PSOE: situar-se en un centreesquerra purament nominal, i prou flexible per no perdre mai la centralitat, que a Espanya vol dir no fer massa nosa (no fer-ne gens) als que sempre han manat. Té raó Pedro Sánchez en una cosa: a la socialdemocràcia li passa com a la novel·la, que l'han donada per liquidada un munt de vegades i, en canvi, no deixa de mantenir-se vigent. Segurament perquè totes dues –la novel·la i la socialdemocràcia– són útils, convenen als individus i a la societat, i són conquestes que hem fet els humans a favor nostre. Ara bé: una cosa és ponderar les virtuts de la socialdemocràcia com a ideologia i com a sistema polític que permeten una millor distribució de la riquesa, i una altra és passar aquest mot pel màrqueting polític i convertir-lo en un pin, un adhesiu, una etiqueta, que serveix únicament per marcar distàncies amb l'adversari: “No és cert que PP i PSOE siguin el mateix: nosaltres, els del PSOE, som socialdemòcrates” (se sobreentén que els del PP, i per extensió la resta de forces de l'arc parlamentari, no ho són). 

Pedro Sánchez fa propostes “socialdemòcrates”, com derogar la reforma laboral i la llei mordassa, dos compromisos que va adquirir tan bon punt va guanyar la moció de censura contra Mariano Rajoy, fa tres anys, i que fins ara no li ha llegut de complir. Esperem que aquesta vegada sigui la bona: mentrestant, resulta també curiosa la irritació d'alguns independentistes perquè Sánchez afirma que la taula de diàleg és un instrument per garantir la unitat d'Espanya. Pedro Sánchez és el president del govern d'Espanya, i allò que resultaria veritablement xocant seria que anunciés un instrument polític per desfer la unitat d'Espanya. Un diàleg, una negociació, o com se'n vulgui dir, comença precisament pel fet que, a l'altra banda, hi ha un interlocutor que defensa el contrari que tu. Va així, què hi farem.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats