22/10/2021

Contra la soledat

3 min
Una dona gran asseguda a un banc davant l'estació del Nord.

Llegeixo que una cadena de botigues que té centres a Bèlgica i a Holanda ha pres una iniciativa per combatre la solitud dels clients que ho necessitin. Tenen previst obrir dues-centes “caixes lentes”, on el client podrà xerrar sense pressa amb el caixer mentre paga la compra. 

Així que, de la mateixa manera que, fa uns anys, vam veure aparèixer les anomenades “caixes ràpides” –on els clients amb poca compra podien alleugerir el tràmit del pagament–, ara és possible que veiem proliferar aquestes “caixes lentes”. Si és així, voldrà dir que algú, a l’austeniana manera d’unir seny i sensibilitat, s’ha adonat que les persones soles –especialment si ja són grans– es veuen abandonades per una societat que ha accelerat els ritmes i que només busca optimitzar el temps dels ciutadans.

La “caixa lenta” em sembla un consol trist, una mica barroer...

Aleshores és quan em recordo de la meva amiga Glòria, que fa anys que regenta la botiga de roba de casa que va heretar dels seus pares a Sant Adrià de Besòs. La Moda és una botiga de barri, en una zona no precisament afavorida econòmicament. Té una clientela fidel, formada en gran part per persones grans, que no s’han pogut o volgut incorporar a la compra a les grans superfícies o per internet. Són persones senzilles, que normalment tenen vides difícils i que han d’acabar la seva vida vivint soles. Per això –m’explica des de fa anys la Glòria amb afany de narradora– quan van a comprar el pijama, o els mocadors de roba que ja no es troben enlloc més, no es limiten a comprar, pagar i marxar: de vegades, més que una botiga, sembla un confessionari o el gabinet d’un psicòleg.

Quan demanen un conjunt de camisa de dormir i bata, li comenten que és per anar a l’hospital, perquè resulta que ara li han trobat un tumor al ronyó i potser li hauran d’extirpar sencer. “Li hauria demanat a la meva filla que vingués a buscar-m’ho, però justament s’acaba de separar, que ja era hora; el seu home és un pocavergonya i no li passarà res: ara quan surt de la feina ha d’anar a fer unes hores netejant escales”. La Glòria escolta. Somriu. La dona continua: “Això és la petita, perquè de la gran encara me’n puc refiar menys. Mira que jo li vaig cuidar els bessons mentre van ser petits i ella no podia fer-se’n càrrec, però ara, quan li demano algun favor, em diu que m’hi posi fulles, perquè resulta que s’ha enamorat i no està per res. S’ha enamorat d’una dona, saps? A mi no em fa res, però el meu home diu que no vol ni veure-la, que ja no és filla seva i no sé quines bestieses més”. Fa una pausa i la Glòria deixa anar un: “Déu-n’hi-do, ja ho té difícil, ja!” I li recomana que s’emporti el conjunt de camisa i bata de color blau cel, que li sortirà molt bé perquè és un cotó molt bo i estan molt bé de preu. 

La veu sortir de la botiga amb una mirada una mica menys enterbolida. I llavors veu entrar el senyor que l’última vegada li va explicar que se li havien mort dos fills en un any. Agafa aire perquè sap que li espera un altre devessall de tristeses. L’última vegada van acabar plorant tots dos. 

Conversen una bona estona. Sobre el preu de la llum i sobre aquesta tardor que no s’acaba de decidir. Al final no li ven res perquè els draps de cuina que li ensenya no l’acaben de convèncer. O potser és que en realitat no en necessitava i només ha entrat per xerrar una mica.

En temps del Rei Amazon, les botigues com La Moda estan condemnades a desaparèixer. Així que, ben mirat, les “caixes lentes” són una bona idea. O, en tot cas, un bon intent per mirar de combatre la solitud dels més desafortunats.

Sílvia Soler és escriptora
stats