En un article publicat a La Vanguardia s'afirmava que el boicot al Sónar és innocu perquè el fons inversor proisraelià que és propietari del supergrup on s’aglutina el festival sols inverteix una petita part del seu immens patrimoni en música. Això és: només va invertir 1.300 milions dels 582.000 milions d'euros que té en la compra de Superstruct, actual propietari del festival. Per què boicotejar res si, total, rich will be rich? "Aquests gegants financers no tenen ànima i són immunes a la crítica", sostenia. La conclusió de l’article era esfereïdora: citava una suposada amiga fan del tecno que, malgrat sentir-se malament per tot això del genocidi, hi assistirà igualment, amb "malenconiosa resignació". Com dient: contradir-se és humà.
Passa que vivim instal·lats en la lògica del "no passa res", en l'era de la contradicció convertida en estètica, trivialitzada, inclús des de les posicions aparentment més progressistes: guanya el relat reaccionari que sosté que les petites gestes són en va i que assenyalar algunes contradiccions flagrants és massa woke, com si desvelar-les impliqués convertir-se en una mena de policia de la moral, o com si ser crític tractés només d'afirmar la pròpia superioritat. I no és així.
Tot seguit, vaig llegir un interessantíssim article d’Olga Rodríguez a Eldiario.es on enumerava les accions que els països europeus podrien activar i no estan activant per tal d'aturar el genocidi a Palestina. Però si no soc un cap de govern, ni un jutge del Tribunal de la Haia, ni Greta Thunberg a bord de la Flotilla, encara hi ha coses que estan al meu abast, com explica el moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions). Una d'elles és no anar al Sónar, cosa que no em converteix en cap salvador, però sí que afirma un gest que utilitza un espai de visibilitat per dir que les coses podrien ser d'una altra manera. I no es tracta d'un gest buit, d'activisme purament cosmètic, o de cap condemna al sector cultural: és un intent d'alterar el marc ideològic amb què percebem la realitat a través d'una acció col·lectiva. Un gest, digues-li inútil, que vol desemmascarar alguna cosa del que es presenta com a obvietat. ¿I si deixem de normalitzar que hi hagi fons d'inversors còmplices del genocidi marcant la nostra agenda cultural i de lleure?
De festival en festival, aquesta edició del Primavera Sound passava desapercebuda amb la polèmica del Sónar. Ningú l'acusava de formar part de cap gran grup proisraelià sionista. Salvats per la campana: enguany s'hi podia assistir sense culpa, com si no fos un altre monopoli que nega models alternatius de la ciutat on vivim. Si volies, abans d'anar a ballar i cantar, podies travessar una frívola instal·lació immersiva que et transportava al terror de Gaza: una surrealista forma de blanquejament del festival. Al Primavera jo hi vaig anar el 2022 per primer cop, i vaig repetir el 2024 aprofitant una invitació que m’oferien per veure un concert. Aleshores em vaig prometre que no hi tornaria més. No soc millor que ningú, òbviament. Estic segur que soc tan miserable i antitètic com molta de la gent que hi va. Sé del cert que els meus límits morals són les contradiccions d’algú altre. I que les meves contradiccions seran els límits morals d’algú que em llegeix ara.
Tot i això, m'he preguntat què hi feien, al festival, aquells que condueixen pòdcasts sobre la gentrificació, periodistes que lideren programes amb editorials contra el turisme massiu, influencers que critiquen aquells que, com explicava recentment Marco d'Eramo en una entrevista amb Jordi Nopca, venen la ciutat al diable. He pensat que potser ells necessiten gravar-se dient aquestes coses pel mateix motiu que nosaltres necessitem escoltar-les: per netejar la culpa. Per espolsar-se el mal cos i pensar que sí, que idealment desitgem una Palestina lliure, i que quan arribi el moment compartirem el cartell de la mani del Sindicat de Llogateres però que, mentrestant, hi ha accions que no parlen per nosaltres: una contradicció sedant, com una promesa, ens allibera. Però de què ens allibera?
Déu me’n guard de comparar Palestina i Barcelona. El que comparo, de fet, són el Sónar i el Primavera (ho sento, germen independent i experimental del Sónar: no es pot continuar vivint de rendes emocionals). En un, s'hi juga simbòlicament quin món desitgem: si el poder econòmic i les forces geopolítiques han de dominar totes les decisions quotidianes que prenem. És a dir: si considerem que 1.300 milions d'euros són pocs calés per a un fons inversor o si una vida a Palestina val més que qualsevol xifra econòmica. En l’altre, s'hi juga simbòlicament quina ciutat desitgem: si la foto a Instagram, l'experiència genial o la superestrella del moment poden hipotecar el futur d'una ciutat que molts volem que sigui diferent. Mentrestant, alguna contradicció ens allibera: amb "malenconiosa resignació" decidim no actuar. O actuar en contra dels nostres interessos.
