George Steiner advertia que la civilització és una capa molt fina: sota la pell de la cultura hi ha sempre la intempèrie. L’estat del benestar europeu va ser, en essència, una resposta a aquesta fragilitat, un sistema dissenyat per reduir l’exposició individual al risc econòmic mitjançant institucions públiques sòlides i mecanismes de redistribució estables.
Durant dècades, el model va funcionar. Creixement sostingut, augment de la productivitat i una demografia equilibrada. Aquestes condicions permetien ampliar drets socials sense posar en risc l’estabilitat fiscal. Avui, el marc és diferent. El creixement potencial és més baix, la població envelleix i la pressió sobre la despesa estructural augmenta.
En aquest nou context, ens hem de preguntar si és sostenible un estat del benestar que és l’essència del nostre model europeu. A Catalunya i a Espanya depèn fonamentalment de quatre variables: productivitat, mercat laboral, finançament públic i arquitectura fiscal.
Una economia prou productiva?
La capacitat d’un estat per sostenir serveis públics universals està directament vinculada a la productivitat. Economies més productives generen salaris més alts i, per tant, una recaptació fiscal més elevada sense necessitat d’incrementar significativament els impostos.
En el cas català i espanyol, la productivitat mitjana continua per sota de la dels principals països de l’entorn europeu. Una part significativa de l’activitat econòmica es concentra en sectors de baix valor afegit i elevada intensitat de mà d’obra. Aquest model és capaç de generar ocupació, però amb una recaptació limitada.
La conseqüència és estructural: amb feines a baix preu encara que tinguin un gran valor (com la cura de la gent gran), la capacitat dels governs d’ampliar o fins i tot mantenir el nivell actual de despesa social és reduïda. Sense una transició cap a activitats intensives en capital, tecnologia i coneixement, el creixement dels ingressos públics serà insuficient per absorbir les pressions demogràfiques i socials.
És a dir, per exemple, quan els resultats PISA ens diuen que l’escola no funciona prou bé i els mestres estan insatisfets per les dificultats amb les quals treballen, ens anem enfonsant col·lectivament. Sense millor formació i millors feines, anem tancant el paraigua social.
Una proporció elevada d’assalariats amb rendes baixes limita la recaptació per IRPF i redueix la capacitat redistributiva del sistema. Paral·lelament, el creixement demogràfic augmenta la demanda de sanitat, educació i serveis socials.
Aquesta combinació de sous baixos i necessitats socials creixents genera una tensió que no es resol exclusivament amb més ocupació, sinó amb millor ocupació. Explica molt bé la realitat Leandre Ibar en el dossier d’aquest diumenge, quan detalla que l’any 2010 la despesa en sanitat, educació i drets socials de la Generalitat “era de 10.300 milions d'euros, 5.200 milions i 2.400 milions, respectivament. El 2024, la xifra havia pujat fins als 16.000 milions en salut, 7.700 milions en ensenyament i 3.700 milions en drets socials. És a dir, pujades del 55%, el 48% i el 54%, respectivament”. Però en aquests 14 anys, la població catalana va créixer en més de mig milió d'habitants i els preus es van enfilar un 30%. En tots tres casos, i sempre ajustant les dades a la inflació, no es van recuperar les xifres de despesa per persona que es tenien el 2010 fins que no va esclatar la pandèmia.
Poden els rics sostenir el sistema?
En aquest context, reapareix una proposta recurrent: com augmentar la contribució dels contribuents amb rendes i patrimonis més elevats.
El debat és legítim, però la seva eficàcia depèn del disseny. No tots els ingressos alts tenen la mateixa naturalesa. Les rendes salarials elevades són més fàcilment gravables; les rendes del capital –plusvàlues, dividends, estructures patrimonials– ofereixen més marge per diferir o distreure ingressos. El factor decisiu no és només el tipus nominal, sinó el tipus efectiu. La inspecció, la simplificació normativa i la coordinació internacional condicionen la recaptació real.
Els estats del benestar europeus es financen principalment amb impostos amplis –cotitzacions socials, IVA i impostos sobre la renda mitjana– i no exclusivament amb els segments més rics. Una progressivitat més elevada pot contribuir a reforçar el sistema, però difícilment substituirà una base productiva extensa i salaris mitjans més elevats.
A Catalunya, la sostenibilitat del sistema incorpora un element específic: el model de finançament autonòmic. La Generalitat gestiona competències que concentren la major part de la despesa social –sanitat, educació i serveis socials–, i el nivell de recursos disponibles per habitant és determinant.
Si els ingressos assignats no creixen en proporció a les necessitats demogràfiques i els costos estructurals, la pressió es trasllada inevitablement i de manera directa a la qualitat i accessibilitat dels serveis. De manera indirecta, impacta sobre la cohesió social i reforça els populismes i l’extrema dreta. I aquí és on som. L’estat del benestar no afronta un risc imminent de desaparició. El risc és més subtil: una erosió progressiva derivada d’un desajust persistent entre ingressos i despesa compromesa.
La intempèrie no arribarà amb un col·lapse sobtat (més enllà del ferroviari, mancat d'inversions), sinó amb una degradació gradual dels serveis públics. La pregunta no és només qui ha de pagar més, sinó si l’economia generarà prou valor per sostenir la capa protectora que manté el nostre contracte social.
