04/01/2022

Els supercontagiadors i les baixes laborals

3 min
Un taxista treballant amb la mascareta posada.

Dins del sistema públic de la seguretat social s’hi inclou el programa de baixes laborals per incapacitat temporal, que proporciona cobertura econòmica als treballadors que no poden realitzar les seves funcions laborals a causa d’una malaltia temporal. Aquest és un programa diferent del que proporciona cobertura en cas d’accident laboral o incapacitat permanent. Ara que el nombre de baixes s’ha disparat per l’òmicron, és un bon moment per parlar de com funciona tot plegat. 

Vells problemes. Tradicionalment, des de l’economia s’ha intentat quantificar fins a quin punt els treballadors adapten el seu comportament de baixes laborals a algunes de les característiques del sistema, com la generositat econòmica o la probabilitat de perdre la feina (el que s’anomena risc moral). Hi ha força evidència que demostra que una part de la població utilitza les baixes laborals de manera fraudulenta per gaudir d’alguns dies de vacances remunerades. Per tant, aquest tipus de comportament s’erigia, en el món prepandèmic, en el principal problema del sistema d’incapacitat temporal i generava dubtes sobre la viabilitat econòmica futura d’aquesta cobertura pública.

Nous problemes. Amb la irrupció de la pandèmia i la necessitat d’alguns col·lectius de treballadors de presentar-se als seus llocs de treball, s’ha posat de manifest un problema diametralment oposat al que existia fins ara: el presentisme. Es tracta de treballadors que acudeixen als seus llocs de treball tot i tenir alguns símptomes compatibles amb el virus i, d’aquesta manera, es converteixen en supercontagiadors. 

La solució. La majoria de governs dels països desenvolupats, conscients de la necessitat d’assegurar el compliment de les mesures d’aïllament preventiu per limitar la taxa de contagis, van respondre al problema del presentisme flexibilitzant les condicions d’accés a les baixes laborals i ampliant el concepte de malaltia per incloure-hi les situacions d’aïllament individual preventiu, sempre amb prescripció mèdica.

Les dades. En les últimes tres setmanes, hem vist com s’han multiplicat de manera exponencial els contagis i també les baixes laborals i com s’ha flexibilitzat la seva tramitació. Tot i així, fent una mirada ràpida a les dades del 2020 (les últimes dades oficials publicades per la Seguretat Social), veiem que el nombre de baixes per incapacitat temporal va passar de 35 per cada mil treballadors el 2019 a 38 per cada mil el 2020. No sembla que sigui un augment gaire important vista la magnitud de la pandèmia. Òbviament, hi ha diversos factors que poden explicar-lo. Primer, el nombre de treballadors donats d’alta a la Seguretat Social però que no treballen (o treballen parcialment) perquè estar en situació d‘ERTO va augmentar substancialment. Segon, una part important dels treballadors en actiu van tenir la possibilitat de teletreballar (el 17% durant el 2020). En aquestes dues casuístiques, la probabilitat de desenvolupar una malaltia és clarament menor.

Elements no resolts. Tot i la recent agilització del sistema de tramitació de les baixes laborals, queda (almenys) un element no resolt en el sistema d’incapacitat temporal que genera disfuncions socials en moments de crisi sanitària com l’actual. M’estic referint a la impossibilitat d’obtenir una baixa en les situacions de confinament de fills menors a càrrec, cosa que pren especial rellevància davant la imminent represa de l’activitat escolar. Aquesta és, clarament, una de les assignatures pendents com a societat avançada, sobretot en el cas de famílies monoparentals o de progenitors que formen part del col·lectiu de treballadors essencials. La situació d’abandonament que senten aquestes famílies, que es veuen forçades a fer malabarismes per no deixar desprotegits els seus fills, és d’una injustícia social majúscula.  

Això és important perquè, tot i suposar una despesa del 2,5% del PIB espanyol, els sistemes d’incapacitat temporal tenen un paper determinant en la contenció de la pandèmia. Així ho demostren empíricament els primers estudis realitzats als Estats Units, que conclouen que les extensions en l’accés a les baixes laborals introduïdes durant la pandèmia han reduït els contagis en 400 casos per dia i per estat. 

Tinguem clares les prioritats, que varien en cada etapa. Ara és moment de permetre el creixement d’aquests sistemes de cobertura, així com d’agilitzar-ne la gestió per aconseguir el doble objectiu de protegir els treballadors i els seus familiars dependents, i de reduir la taxa de contagis (i, en conseqüència, les hospitalitzacions i la mortalitat). Quan, en uns mesos, ens trobem en situació de baixa incidència del virus i recuperació econòmica, ja introduirem restriccions per evitar, aleshores sí, l’abús del sistema i les situacions d’absentisme laboral. 

Judit Vall Castelló és economista, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora IEB i CRES-UPF
stats