Llegim a l'ARA quina és la solució de l’Ajuntament del barri de Sant Antoni, a Barcelona, per millorar la convivència després de les queixes dels veïns pels conflictes: “Retirar el 30% del mobiliari de la superilla”. O sigui, jardineres, bancs o pilones que tenen “la dualitat de ser utilitzats durant el dia pels veïns i durant la nit per consums addictius”.
És el problema de sempre, però augmentat. De fet, a l’Edat de Pedra ja van idear uns bancs (de pedra) immensos perquè a la capitost de la tribu li feia il·lusió que “el veïnat” (tot i que seria més correcte dir “els veïns i les veïnes”) fes vida “de barri”. Llavors, ja, barri era una paraula mite, com territori. Avui, com ahir, la gent de Pedralbes, tot i ser tècnicament d’un barri, no són de barri, com la de Sant Andreu, de la mateixa manera que la Zona Hermètica de Sabadell, tot i ser tècnicament un territori, no és territori com sí que ho és la serra de Pàndols.
Idealment, a l’Edat de Pedra, com avui, aquests bancs havien de ser ocupats per les afables ancianes de la tribu, que prenien el sol i alimentaven els velociraptors (una plaga que per culpa d’aquestes ancianes no parava de reproduir-se). Però com que eren tan còmodes, els bancs, a la nit els ocupaven altres ancianes, potser no tan afables, perquè eren unes sensecova i els feien servir de jaç. El sensecovisme era un problema, a l’Edat de Pedra, però no s’havia d’estigmatitzar. Al voltant dels bancs hi deixaven les pertinences: les destrals, les pedres fogueres i una escudella, per si algú els volia tirar un tros de carn de mamut. A més, els de les tribus veïnes, que venien a intercanviar bolets al·lucinògens i a beure ferment de llúpol, solien perbocar a les jardineres. Unes jardineres amb reg automàtic que van fer que, més endavant, en una altra era, apareguessin els “lladres de bronze”, un ofici que ha perdurat, amb algunes millores tècniques, i que fa anar de corcoll el veïnat de Sant Antoni.
