Susi variat per al senyor Deivi Beckan
Tot indígena català que hagi hagut de parlar amb informació de Telefónica es tornarà sobtadament defensor de l’autogestió i el quilòmetre zero. Que t’organitzin la vida des d’un lloc on no t’entenen només et fa perdre temps i diners. No hi ha volta de full. Jo volia el telèfon de l’Hotel Omm, de Barcelona. “ Hotel On? ”, va preguntar l’operadora. I jo li vaig dir que no, que era Omm, però ja tinc clar que els espanyols no poden fer el so m final i, de seguida, li vaig lletrejar. “ O, eme, eme ”. El que és curiós és que ella va repetir: “ O, ene, ene? ” I jo: “ No, no. O, eme, eme ”. Aleshores, la dona va preguntar: “ ¿Madrid? ” I jo: “ No, no, en Barcelona ”. Però era una confusió. La dona volia que, en lloc de dir les lletres de la paraula, fes allò que a tantes humanes avinagrades ens fa vergonya: que digués paraules que comencessin per les tres lletres de l’hotel que jo buscava. “Ah”, vaig dir. “Pues: Ósculo, Moroso, Mihura ”. Pero aquestes no servien. Havien de ser les habituals. “¿Oviedo, Madrid, Madrid?”, va preguntar ella. Oviedo, Madrid, Madrid, sí. Si hagués dit “Organyà, Manresa, Manresa” no hauria servit de res.
Al vespre, veient la tele, vaig pensar en la noia de Telefónica, perquè feien un anunci de menjar a domicili. Explica que et porten menjar de tot el món a casa. Es diu La Nevera, em sembla. En un moment donat apareixia una noia japonesa que oferia sushi a una parella. I, per tant, deia el nom d’aquest menjar amb to interrogatiu. Però aleshores el noi deia: “ No, no! Susi es ella, yo soy Juan ”. La broma només s’entén en un context monolingüe com l’espanyol, on els parlants no són capaços de pronunciar el so xeix (i per tant diuen “ susi variado ” i “Serezade” ), però tampoc la d final i la m final (i per tant diuen “ Deivi Beckan ”), o la g final (i per tant, per parlar de la gran explosió diuen “Bij ban ”). La meva filla no entenia la confusió. Té sis anys i va a l’escola pública. Domina el castellà millor que Rosa Díez.
