En suspens
La coalició de govern a Catalunya penja d’un fil poques setmanes abans del debat de política general, que es pot convertir, en la pràctica, en una qüestió de confiança al president de la Generalitat. Junts per Catalunya (JxCat) està en ple procés de construcció interna i el pols sobre l’estratègia a seguir i sobre qui exerceix el lideratge en les estructures i la cúpula del partit està en marxa i s’ha intensificat en els últim dies.
El govern de coalició es va formar després de molts dubtes amb Jordi Sànchez, que exercia de secretari general del partit i que va pactar directament amb Pere Aragonès. Ja aleshores l’entrada al Govern va topar amb la resistència interna d’alguns partidaris de Carles Puigdemont, que consideraven que la presència a l’executiu diluïa la determinació dels seus objectius, i que van declinar participar-hi. Avui, un sector important del partit considera que no s’ha complert el pacte de govern i reclamen sortir de l’executiu si no s’acorda en unes setmanes la creació d’una coordinació estratègica del Procés, la unitat d’acció dels grups parlamentaris a Madrid i la reconversió de la taula de diàleg perquè se centri en l’amnistia i l’autodeterminació. Fins ara, la resposta d’ERC ha sigut “no respondre a cap ultimàtum” i esperar que es desgastin els socis. Dins de Junts, el debat és intens però soterrat, i hi ha qui qualifica la situació de “moviment en fals que dona a ERC la iniciativa”.
Algú es podria preguntar per què justament ara es produeix el desgast. Respon a una suma de crisis internes i de l’exili, però aquest nou pas en el deteriorament de les relacions entre els socis de govern coincideix amb el reforçament de la manifestació de la Diada i es produeix poc després de la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament en aplicació de l’article 25.4 del reglament quan se li va obrir judici oral per un presumpte fraccionament de contractes.
El partit ha analitzat una auditoria que suspèn la gestió al Parlament i entre partits, però aprova l’acció de govern, i que caldrà que valori la militància en una consulta interna. Des del partit s’ha intentat posar sordina al debat i alguns consellers lamenten que no tenen autorització per defensar l’acció de govern davant dels militants.
Les pròximes setmanes seran difícils per a les diverses sensibilitats de Junts per Catalunya, on es viu un pols intern entre la majoria de consellers del Govern, que podríem anomenar pragmàtics, i líders de la formació propers al president Puigdemont, partidaris de trencar amb els republicans.
A favor de mantenir-se a l’executiu s’argumenta que comporta no perdre la capacitat de gestió, la presència mediàtica i l’existència d’una segona línia de Govern formada per 250 càrrecs de lliure designació que són un exèrcit dins l’administració i una font de finançament. Els arguments a favor de sortir els resumeix un membre de Junts, que mig en broma exclama: “Per fi podríem tornar a ser de dretes”. La boutade conté l’argument de fons: mantenir el pedigrí sobiranista i una oposició de centre liberal que defensi, per exemple, abaixar la pressió fiscal.
El debat intern de Junts afecta el moll de l’os de l’estratègia política i arriba als plans per a Barcelona. Xavier Trias no és partidari de trencar el Govern quan s’intenta arribar a governar la capital, i, en cas de sortida de l’executiu, la seva candidatura a l’alcaldia podria no arribar a materialitzar-se.
En cas que es trenqui el Govern, Aragonès tindrà difícil mantenir-se en minoria i deixaria de tenir palanques per pressionar el PSOE al Congrés si hagués de comptar amb el suport del PSC al Parlament. Fins i tot comptant amb els comuns (41 escons en total), els nous socis quedarien molt lluny dels 68 de la majoria absoluta. Per la seva banda, el PSC no té cap pressa per anar a eleccions, ni tampoc per avançar en la taula de negociació.
El trencament no sembla un bon negoci per a cap dels partits sobiranistes si el seu objectiu és mantenir la majoria parlamentària, que, de fet, avui és més formal que pràctica.
ERC tindria a l’oposició no només el PSC, sinó també Junts, un partit sobiranista més dur en la retòrica. Per la seva banda, Junts té les estructures en construcció, la presidenta suspesa i amb judici oral pendent, el secretari general inhabilitat, el líder a l’exili i uns consellers que no són diputats.
L’interès general del sobiranisme portaria a pensar que uns i altres decidiran apuntalar el Govern, però no està clar. Qui era aquell que deia que en política es produeix un irresistible magnetisme cap al suïcidi?
