02/12/2022

Tambors de vaga de metges

3 min
Protesta dels metges interns residents MIR davant del departament de Salut

Es veia venir força que, després dels aplaudiments de les vuit de la nit en plena pandèmia de covid, les coses no mutarien en la sanitat espanyola, sinó que tornarien al business as usual. Amb un afegit: que amb el pas endavant dels professionals posant-se al capdavant de la gestió de la crisi, suplint les deficiències de polítics i militars, aquest "empoderament" encara complicaria més les coses.

I és que la professió no va sobrada d’estímuls. Abans s’autoreconeixia com a cremada; molts ara hi afegiran que ja estan socarrats. Tot té un pèl d’exageració: ni els polítics ho feren tan malament (ja se sap, porco governo), ni la professió sola fou tan decisiva. Però sí, moltes coses varen canviar per al bé de la salut dels ciutadans durant aquells mesos d’esforços i improvisacions. El que està clar, però, és que en un sistema sanitari en què els seus treballadors són assalariats, les gratificacions extraordinàries difícilment seran satisfactòries. I augmentar les ordinàries no seria assumible. En tot cas, els treballadors públics no poden romandre com llavors, en el pont de comandament de la governança sanitària, substituint els polítics. I aquests no poden, tampoc, satisfer-los amb millors condicions laborals. El regulador-finançador s’ha d’adonar, en tot cas, que no pot manar i mantenir els estàndards assolits per la nostra sanitat si no paga bé als seus treballadors. I la laxitud de la regulació de les compatibilitats público-privades perquè cadascú es faci el sobresou fora del sistema no pot ser la solució.

Dit això, cal reconèixer que el finançador català, encara que volgués, no podria donar el que no té. Amb un sistema de finançament que en el millor dels casos arriba al pes poblacional relatiu de Catalunya dintre de l’Estat, el fet de tenir una renda per càpita per sobre de la mitjana estatal condemna la seva assistència al patiment. El que una societat més benestant demana a la sanitat i el que els gestors d'aquesta última poden oferir avui estan separats per un gap considerable. Els sous dels professionals són, en efecte, part d’aquest PIB, i les transferències estatals no reconeixen ni la major capacitat fiscal de Catalunya ni una major necessitat de despesa pel cost relatiu més alt del país. Al món, cada país gasta en sanitat el que es pot permetre d’acord amb la seva potencial creació de renda i de riquesa, de les quals el sector salut n’és una part. I així ho demana la seva societat, en qualitat assistencial i en preferències associades al tractament i a la tecnologia més capdavantera disponible. De manera que, en les actuals circumstàncies, o s’accepta que en comunitats autònomes de més renda, tot i pagar més impostos, el pes de la sanitat privada ha de créixer per suplir aquestes diferències, o les comunitats autònomes amb una capacitat fiscal més alta han de rebre un plus en el marc d'un sistema de finançament autonòmic asimètric. O una combinació d’ambdues. I si no s’assoleix cap de les dues, tocarà amb tota probabilitat aguantar, com ara, una vaga de metges.

Com que soc autor de l’estudi (juntament amb Marc Casanovas) La malaltia de la sanitat catalana. Finançament i governança, Editorial Profit, 2020, que ja l’any 2019 assenyalava la insuficiència financera de la sanitat catalana (els 5.000 milions que molts refereixen avui que calen per preservar el nostre sistema sanitari), em permeto recordar la premissa de l’estudi: “Si Catalunya pogués accedir a un finançament a partir de la seva capacitat fiscal pròpia, és a dir, les seves bases de renda, consum i riquesa, fets els ajustos oportuns de renda i envelliment relatiu, i comparant comparables, [...] Catalunya podria disposar en recursos de cinc mil milions d’euros més a l’any” (a hores d’ara potser ja un poc menys si actualitzéssim les estadístiques!). Crucial, doncs, “si poguéssim finançar-nos a partir de la nostra renda, i no de la transferència que atorga l’Estat en el finançament autonòmic actual”. Per tant, qui reivindica avui aquella xifra per reduir llistes d’espera o pagar millor als professionals no ho pot fer sense denunciar el finançament autonòmic actual i sense exigir com a mínim el pacte fiscal dels bascos. Si no, s’ha de conformar, acceptant que per afegir serveis addicionals al "catàleg bàsic" de la sanitat tocarà rascar-se la butxaca, ja sigui en pagaments directes o en primes d’assegurament sanitari privat complementari. I és que, com diuen al poble, no es pot dir missa i alhora tocar la campana.

Guillem López Casasnovas és catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra
stats