Flist-flast 27/11/2022

Tancar l’aixeta a Barcelona

3 min

Es van moure els morts. Morts més morts. Van passar d’un cementiri a un altre. És fort això. Quanta gent pot dir que els seus morts es mouen? Jo ho he viscut dos cops. El primer el 1853. El segon el 1999. Els morts de la vella i ofegada Tiurana passen a la recent renascuda i enlairada Tiurana. Del cementiri vell al cementiri nou. Sota les aigües s’enfonsava tot: Tiurana, Miralpeix, Castellnou de Bassella, la Clua, Aguilar de Bassella... L’embassament de Rialb escanyava pobles, famílies, sentiments... I morts. Ho vaig cobrir com a periodista. Informar dels meus morts. 

Miralpeix és el poble on va néixer Rosa Finestres Oliva, la meua padrina, el 1921. Cal Finestres. Ja no hi és. Bé, sí. S’ha de veure per no poder dir res: és un cementiri on l’aigua és de color xiprer. Es capbussa la memòria. L’aigua com un present continu, irremeiable, definitiu, desconcertant, meravellós: com un miracle. És així. La vida, la mort, la vida... Unes tres-centes persones es van quedar sense res perquè milers ho tinguessin tot. Avui, Rialb, és l’embassament amb menys capacitat de Catalunya: un 6,48%. Maleïda aigua.

Ho hem donat tot per això. No és la sequera: és que l’aixeta no pot estar oberta sempre. L’aigua és la kriptonita del segle XXI. A veure si ho entenem. L’aigua cotitza a les borses dels Estats Units. Hi ha multimilionaris d’Orient que estan comprant zones regades d’Europa a cop de talonari. També guaiten casa nostra. I podem tremolar si xipollegen els seus peus al canal d’Urgell (o al Segarra-Garrigues, o... a tot): un estat confederat per l’aigua que omple el rebost, la nevera, el tupper de Catalunya i el planeta. Nyam-nyam. La capgrossa Barcelona DF xucla tota l’aigua (la mamella de la conca del Ter dona a beure a milions de metropolitans i on desemboca el riu encara hi ha pobles que s’abasteixin de pous). Sequera. Sí, la de dalt, però també la de baix, la de l’aixella. Això fa pudor i hem de començar a parlar. Això no pot ser. Si vols rentar el teu gos volador (que surt volant per puntada) deu cops al dia, si tantes coses... Ja podem anar parlant del canvi climàtic, o del canvi de marxes, que mentre no tanquis l’aixeta... Que hem mort per això. Tanqueu-la d’una punyetera vegada. 

No hi ha aigua per a tots al país de l’aigua. Els que sabem fer aigua no tenim aigua. Ens mereixem viure deshidratats. Tornem al sol y sombra: conyac i anís. És quan xumo que hi veig clar. Ja es va dir. Des del 2004 al Manifest de Vallbona. I més clarament, activament, realment des del 2007 amb el Compromís per Lleida (els incansables Starsky i Hutch: Ignasi Aldomà i Josep Maria Escribà, un professor i un pagès només armats amb un bolígraf i un xapo). La proposta d’un pacte de país que tenia "L’aigua per unir" com el nou loctite de Catalunya. Reequilibri territorial i emocional fet amb la sang de la vida. Vincles per aigua: Lleida, Girona, Ebre... Destí: Barcelona. I de retorn. Uns tenen aigua, els altres tenen set. Invertiu al país i el país us serà capital. País teranyina refeta, redistribuïda líquidament. Infraestructures tècniques i humanes als aeroports híbrids per garantir aigua a Barcelona. Plantar al país per collir. Però la pitjor collita és no sembrar. Vam passar del país al territori i d’estar sobris a estar ebris. Els cossos caient a terra després de la borratxera. 

Amb un 6,48% per cent d’aigua es veuen els morts de Miralpeix. Tot allò que va inundar el pantà de Rialb ara és un desert esquelètic, anorèxic. L’aigua que hi ha és una pixada de buidaampolles. Però tot passa allà: lluny. A Catalunya la llunyania no és física, quilomètrica: és mental. No es veu i ara tampoc es beu. Anirà a més. El que és diari serà extraordinari. I caldrà tancar l’aixeta. I pactar l’aixeta. Ara el compromís ja ha de ser per Catalunya. Perquè tot s’esmuny, s’escola, desapareix a l’aigüera i a les mans. No som una nació, som una deshidratació. Però n’hi ha que ja estem fins als nassos de posar els morts. 

Francesc Canosa és periodista i escriptor
stats