23/09/2021

Tanqueu les persones joves!

3 min
Festa al carrer a la platja de la Barceloneta a principis de setembre, quan l'oci nocturn roman tancat.

Imagina que tens uns 18 o 20 anys. Imagina (sé que és difícil assumir això com a versemblant) que de cop i volta el món sencer s'atura per culpa d'una pandèmia mundial causada per un virus. Imagina que, per començar, et passes uns quants mesos sense cap més cercle social que la teva família. Sí, sí, els estimes, ningú ho posa en dubte, però són les úniques persones a qui veus en una etapa en què, a més, un dels factors més importants de la teva definició com a persona és la diferenciació amb ells i elles.

Imagina que una vegada que es pot sortir de casa, trobes les maneres de trobar-te amb els teus amics i amigues. Ja no en línia, sinó en persona. Tens l'oportunitat d'abraçar-los, perquè són davant teu, però t'ho prohibeixen. Què faries?

Ara imagina, per posar un altre exemple, que has començat la carrera universitària o un cicle de formació o una feina nova. Tens ganes de viure aquesta nova etapa de la teva vida, de conèixer els que estaran amb tu, de provar el que significa sortir d'un sistema educatiu obligatori per estrenar la teva vida adulta. Ara imagina que tot això es converteix en estar moltes hores al dia davant d'una pantalla, sí, en pijama (d'això no ens en queixarem), però sense entendre res sobre la part humana de la teva experiència.

Finalment, imagina que hi ha diverses vacunes que poden treure gravetat al virus. Com és natural, vacunen la població més vulnerable primer, així que quedes en l'últim grup per vacunar. Ha passat un any i mig des que la teva vida de persona jove és en resum un succedani, però encara no et poden vacunar. Ho entens, tu també prefereixes que vacunin a la teva àvia abans que a tu.

Però la cosa de cop i volta no pinta tan malament: sembla que algú ¡finalment! ha pensat en la salut mental... obren l'oci nocturn.

Què fas?

Ah, espera, imagina que el tornen a tancar. De fet, les restriccions van variant, però en tot cas res no torna mai a ser del tot normal.

Imagina que enmig d'aquest panorama et conviden a un festival, o a una festa, o a qualsevol lloc on pots sentir-te mitjanament lliure i jove.

Què fas? ¿Et quedes a casa? ¿No surts amb les teves amigues i amics? ¿Passes d'aquest concert?

Des del principi de la pandèmia, els segments d'edat que menys s'han tingut en compte han estat aquells que no són útils a la lògica capitalista: els joves, els infants i la gent gran. Recordem que els nens i les nenes no podien sortir de casa, recordem que les persones joves són al punt de mira per la seva necessitat d'oci (com si tinguessin la culpa de la pandèmia) i recordem que les persones grans són la part de la població més afectada... per no parlar de les restriccions a les residències i de com hem permès que hi hagi éssers humans sense cap tipus de contacte físic durant mesos.

Tot aquest al·legat ve a col·lació dels esdeveniments de les últimes setmanes. Les festes majors, els festivals i ara la imminent celebració de la Mercè. Tot d'una, sembla que la joventut és l'única responsable d'aturar la pandèmia mundial. Els estem exigint un seguit de coses que no podríem haver fet a la seva edat. Estem exigint que després d'un any i mig de respecte a les restriccions, segueixin renunciant a activitats que nosaltres sí que vam poder gaudir... perquè no sé qui em llegeix, però jo als divuit anys estava amb els meus amics i les meves amigues en un bar o ballant fins a la matinada.

Aquesta no és una invitació a trencar les normes, a ser irresponsables o a passar per alt els perills. No. És l'intent de sembrar dues llavors en el debat. La primera: repensar com mirem la gent jove. Les polítiques, sí, fins i tot les sanitàries, haurien de tenir en compte també la salut mental, la necessitat de relacionar-se, l'oci. No podem deixar les persones joves a la cua de les vacunacions i després exigir-los segons quines coses. Tenen dret a la diversió i a no ser vistes des d'un judici adult que no té ni idea del que han passat.

La segona llavor és repensar quin lloc donem a l'empatia en les nostres vides.

M'explico amb un exemple: durant el confinament, una amiga acompanyava el seu fill d'espectre autista a fer passejades diàries. Era salut mental necessària... però a jutjar pels crits des dels balcons veïns, ningú es va parar a pensar el perquè de les seves passejades.

No sé si és la solució prudent, però sí que sé que el problema és que ningú va pensar en el jovent fins que no va ser per criminalitzar-lo. Ara, si no trobem solucions per al seu dret a una part de la seva salut mental, almenys no emetem judicis. Una mica d'empatia mai va malament.

Denise Duncan és autora i directora de teatre
stats