El caos que viu Catalunya és insòlit perquè ara mateix és descomunal, però fa molt de temps que era previsible: perquè amb el caos de Rodalies fa molts anys que hi convivim, directament o indirecta, i fa molts anys que es menysté els seus usuaris, que es fan virals malgrat ells mateixos. Per això els discursos polítics fan tant de mal. Perquè la realitat ens mostra massa sovint les prioritats i els interessos. Malgrat la pluja i la neu que cau incessant, tot acaba sortint a la llum. Els trens no es posen en marxa, però totes aquestes persones que perden hores i paciència en cada trajecte, si és que l’arriben a fer, són una bona part de les que cada dia sí que posen en marxa el país. I el país està cansat, cabrejat i decebut. Perquè Catalunya, molts dies després d’un accident tràgic, és, com diu aquell, can pixa i rellisca. Can penja-i-despenja, que dèiem a casa meva. Digueu-ne com vulgueu.
Si no es té cura de les coses, les coses es fan malbé. En una era en què en lloc d’arreglar-les es llencen, les infraestructures formen part d’aquesta dinàmica desastrosa. Reciclem per sobre de les nostres possibilitats, però no deixem de produir en excés. Vivim envoltats de la desproporció. L’ansietat per acumular i competir ha relegat a l’última plaça el tenir cura d’allò que ens és essencial per viure. Si les infraestructures que han de fer que el país funcioni no es cuiden, peten. No cal esperar les pluges. Estan fetes malbé. Perquè hi ha altres joguines que ens agraden més i a les quals hem dedicat més atenció i molts més pressupostos. Impostos, els nostres. Perquè volem trens que corrin més mentre els que necessitem que ens portin als llocs deixen de caminar. La qüestió és anar sempre amb presses. Abans d’enllestir un projecte ja se n’està obrint un altre de nou. No respirem. Volem ampliar un aeroport quan ja tenim un excés de persones que van i venen i un excés de contaminació de tant anar i venir; volem menjar peix, però escanyem els pocs pescadors que queden; volem menjar fruita i verdura i carn, però ofeguem la pagesia en burocràcia i deixem que es perdi el relleu generacional i els camps quedin erms o cremats. I, a sobre, el que es pot aprendre del passat queda relegat a una via morta, i la nostàlgia que predomina és la de l’odi i la confrontació. Can pixa i rellisca es queda curt. Fa basarda.
Com a éssers humans, en moltes circumstàncies de la nostra vida esperem arribar a un límit per començar a posar fil a l’agulla. Però això els governs no s’ho poden permetre. Les dimissions no solucionen el problema perquè del que han dimitit és de solucionar-lo. Com explicava Roberto Espínola, vocal del Col·legi de Geòlegs i Geòlogues de Catalunya, en aquest diari, “el risc zero no existeix, però això no vol dir que no s’hagin de fer els esforços i les inversions necessaris per minimitzar aquest risc”. I d’això ens queixem. Han esperat que s’arribés a un límit insostenible, a aquest caos vergonyós i decadent. I arribant-hi, se serveix en safata tota la carronya als voltors, que sobrevolen la zona fregant-se les mans.
El poble sicilià de Niscemi, al sud de l’illa, ha patit una esllavissada de terra causada per unes pluges intenses, i un dels seus barris ha quedat suspès a l’abisme. No és una metàfora. Les imatges mostren literalment com la terra ha caigut i ha deixat un tall que sembla el retrat del món actual. La terra ferma ha desaparegut. Cada vegada ens podem arrelar menys a un món que es desfà.
On ens hem d’agafar per no caure?
