Tertúlia

La dona mig famosa es troba amb la dona prou famosa a la recepció de l’emissora de ràdio. I tot i que s’odien cordialment li diu: “Què faaaas?” L’altra contesta: “Vinc a una tertúlia del Dia de la Dona”. Llavors la dona mig famosa esbatana els ulls amb un gest de sorpresa que ningú no percep, per culpa de l’excés de toxina botulínica, i exclama: “Com jo!”

“Ahir vaig veure que t’insultaven! -diu la dona mig famosa-. Què vas dir?” L’altra fa un gest de mandra i diu: “Ah sí? Pots comptar”. I la dona mig famosa afegeix: “A Twitter. Vaig haver de mirar la conversa fins a dalt de tot per veure de què anava! Quines coses que et deien, no?” La dona prou famosa fa un gest amb la boca que ve a dir “No cal parlar-ne”. La dona mig famosa, però, no té ganes de canviar de tema. “A tu potser tant te fa, no? Tu els insults te’ls tires a l’esquena, oi? Jo és que em moriria!” La dona prou famosa somriu amb suficiència: “Ja se sap que quan dius en públic segons què”.

La dona famosa emergent, que també ve a la tertúlia i no les ha reconegut, li diu al vigilant: “Vinc a una tertúlia de no sé quin programa i no porto carnet”. Somriu. Li agrada viure perillosament. La dona prou famosa li toca l’esquena i l’hi explica: “Véns a la tertúlia de dones”. I la dona a punt de ser famosa li pregunta: “Ets la productora?” Llavors la dona prou famosa la passa per la Thermomix amb els ulls: “No, maca”.

La dona mig famosa, com si parlés per a ella, continua: “Què vas dir? No me’n recordo!” I com que l’altra calla, afegeix: “Ai, com t’ho vas fer anar? Que vaig pensar «S’ha passat tres pobles»”. L’altra mou el cap i recull la identificació per passar. Ella també la recull. Totes dues li llancen una mirada d’odi a la dona a punt de ser famosa. “¿Has vist que no t’ha reconegut?”, li xiuxiueja la dona mig famosa a la dona prou famosa. Però la dona prou famosa no té temps de contestar, perquè ja entren a l’estudi a parlar de l’empoderament i la complicitat.