Jo era president del Port de Barcelona. En Toni Cruz i en Josep Maria Mainat es varen comprar a Grècia un iot a motor, que estava dedicat al lloguer per a turistes. L'aspecte de l'embarcació era impecable: disseny dels anys 50, xemeneia gran, popa de creuer, buc i superestructura diferenciades… Un vaporet: l’ideal per a persones amb poca experiència en el mar.
El vaixell havia de ser refet de dalt a baix, recuperant l’estil propi. Fer-ho va suposar una aventura. El pròleg va ser el transport de Grècia a Barcelona. La tripulació va abandonar a Sicília, i llavors es va haver de trobar una altra tripulació. Després, un any de reparació. Tot nou: motor de propulsió, generadors, instal·lacions elèctriques, habilitació.
L'estiu següent el vaixell ja estava acabat. El viatge inaugural va ser a Grècia. On podia ser, si no a Ítaca? En Jordi, un amic que teníem en comú, i la meva dona i jo vàrem ser invitats al viatge, que va passar pel Pireu, el golf de Corint, Ítaca, Corfú… Van ser llargues hores de navegació –el golf de Corint fa 200 milles–. Jugàvem a l’Scrabble: en Toni em va guanyar sempre. Era, òbviament, més llest que jo. Ho vaig entendre per la via dels fets.
La tripulació era peculiar. No treballaven amb la idea que eren allà per fer la vida més agradable als propietaris i als seus invitats (aquest era el seu rol). Eren uns col·legues que ho compartien tot. Amb una tripulació anglosaxona això no és mai el cas. Els hi havia dit… però no em varen escoltar, preferien gent d’aquí.
Tot plegat van ser uns dies inoblidables. Per l’entorn (Ítaca és, possiblement –l’adverbi hi sobra– l’illa més bella del món…) i per les converses amb una persona empàtica, intel·ligent i generosa. En Josep Maria Mainat estava passant llavors per un enamorament profund… Bé, deixem-ho córrer.
Amb en Toni vàrem descobrir que el seu avi podia haver estat el nòvio de la meva àvia al Sant Feliu dels anys 20. La química personal ja funcionava entre els Cruz i la meva família des de feia tres generacions enrere.
Toni, amic meu, et trobaré a faltar, però estic segur que a l’eternitat –tu ja hi ets i jo hi aniré aviat– ens tornarem a trobar per parlar, entre somriures i rialles, de tot el que compartim... que és molt.
Fins aviat.
