La trampa de l’apaivagament
1. El dret i la creença. Diu el cineasta polonès Jerzy Skolimowski: “He sobreviscut al nazisme i mai he estat tan pessimista com ara”. Pot semblar una exageració, però em sembla que l’advertència no es pot menystenir. Això que en diuen la desglobalització –i que certament cal relativitzar perquè en l’espai digital les modes van i venen– expressa un replegament inquietant cap als espais nacionals i cap a les ideologies reaccionàries que ens volen tornar als déus i a les pàtries. Per això resulta preocupant que Emmanuel Macron aprofiti una visita al papa Francesc per donar reconeixement a Giorgia Meloni just després de ser elegida. I és greu la normalització de l’extrema dreta per part de les dretes suposadament liberals, que en molts països, com Espanya, ja estan juntes a tocar del poder.
És vertiginós veure com tornen els vells discursos que semblen exigir al ciutadà la condició de patriota, confonent el dret i la creença. Quan el nihilisme es deixa anar –tant en política (Putin) com en economia– i es combina amb el patriotisme com a refugi i consol davant la incertesa, hi ha raons per a la inquietud. I ja sabem què ha passat en altres moments en què s'ha caigut en la trampa de les polítiques d’apaivagament.
La vida no té sentit, però el sentit és necessari per a la vida. Aquesta és una paradoxa estructural de la condició humana i sobre ella s’han anat construint creences, ideologies i fabulacions diverses que han anat configurant els nostres espais mentals i legitimant els mecanismes de control, d’integració, de submissió, d’explotació. No hi ha dues persones iguals, i aquest diferencial genera unes relacions que s'anomenen poder. I, com diu Rüdiger Safranski, el mal forma part del drama de la llibertat.
Des d’aquestes bases s’han anat configurant formes de dominació que han anat evolucionant al llarg del temps. Les figures de la submissió religiosa són testimonis d’aquesta història i el pas al monoteisme fou capital en el camí cap a la nostra contemporaneïtat, en la qual el procés de laïcització –el destronament del monopoli de les religions– ha donat lloc a les ideologies contemporànies. Un procés que va culminar al segle XX confirmant que la promesa d’un estat superior en què les contradiccions quedin superades i el bé regni de manera absoluta condueix inexorablement al totalitarisme.
2. Buit moral. La imperfecció forma part de la nostra condició i cal lidiar-hi, perquè pretendre eliminar-la és liquidar la singularitat de l’ésser humà, el seu caràcter irrepetible. A Occident les democràcies semblaven haver aconseguit uns sistemes limitats –i per descomptat desiguals– que permetien mantenir certs equilibris i un respecte bàsic. I per aquí es va navegar amb un cert optimisme apuntalat en el progrés i el creixement econòmic. Però s’ha anat massa enllà. I Tony Judt ja va advertir del buit moral que ens amenaçava: “La idea d’una societat sostinguda només per les relacions i els sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”. I condueix inevitablement a la construcció d’imaginaris autoritaris i de qüestionament de les vies obertes en el terreny de les llibertats.
Què hi ha en el fons de tot això? El patriarcat com a arquitectura de l’estructuració del poder. La negativa a reconèixer la destrucció del planeta, i per tant la resistència a canviar la relació entre l’home i la terra. I una escalada més en la pèrdua de la noció de límits. La idea que tot és possible és catastròfica, com estem veient en la invasió d’Ucraïna, en l’assalt al Capitoli de Washington, en l’escenificació del poder absolut a la Xina i en la impunitat de certs poders econòmics globals. I una estesa sensació d’impotència porta la ciutadania a un replegament que fa que estiguem instal·lats en la confusió. Sorgeixen arreu promeses per intentar capitalitzar el creixent malestar ciutadà, en un moment de contracció que amenaça amb fractures socials de gran dimensió. I les veus que reclamen drets fonamentals, com les dones de l’Iran, corren el risc de quedar atrapades en la indiferència d’una ciutadania que veu com les atrocitats entren i surten d’un sistema informatiu accelerat sense donar temps a prendre’n consciència en un moment de desconcert i por.
