Rafael Campalans, que no és un nom de carrer, veia llumetes polimòrfiques i sentia catacracs i xiu-xius. Ell en deia “senyals”. Hi va haver un moment que Catalunya era absolutament extraterrestre. Per ser terrenals cal ser marcians. I aquells selenites ho eren.
Enric Prat de la Riba (de dretes, conservador, bla, bla, bla), primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), li va encarregar a l'enginyer Rafael Campalans (del PSOE, que després va crear la Unió Socialista de Catalunya perquè deien que no es podia ser socialista i català i bla, bla, bla) organitzar els serveis d’obres públiques. Traduït: carreteres, telèfons, ferrocarrils, regadius, aigua potable, perforacions… Fer un país de nord a sud i d’est a oest. Integral, total, holístic, orgànic. Un país on tothom pugui viure. Un país on a tot arreu s’hi pugui viure. El respecte és la primera infraestructura de l’existència feta comunitat planeta. Mireu amunt.
Aquells alienígenes van invertir el 36% del pressupost anual a obres públiques. Davant d’una Catalunya “devastada”, la Mancomunitat és la primera pedra de la Catalunya estat, i estat del benestar, des de 1714. Tot continua dempeus. Tot. Davant de l’autoinsuficiència de l’estat espanyol, l’autosuficiència catalana. Davant de tot en contra, el nosaltres a favor. Per què?
Tots aquells catalans, tots vol dir persones d’esquerres, dretes, pigmeus, daltònics, funambulistes, passavolants, aviadors… Tots, com deia Campalans, veien i sentien "els senyals de les coses, del seu temps". Ells en deien “el demà”. Ho feien tot pel futur. I si parlem de trens, xiulaven això. El 1920, en comparació amb altres països, Catalunya tenia una xifra de quilòmetres de via fèrria molt inferior: 1.533. Holanda en tenia 3.399; Suïssa, 5.112, i Bèlgica, 8.814. Per això fan números. Els enginyers catalans consideraven aleshores que Catalunya havia de tenir 3.200 quilòmetres de ferrocarrils. Pam! I patapam! El 2026 tenim amunt-avall… 1.794 quilòmetres de raïls. Ho sento. Això és dit, redit, escrit moltes vegades: no hem sortit de la via rotonda morta.
Ara els “senyals” ens assenyalen el coitus interruptus d’un país que només és vist, sentit, pensat, construït des d'una Barcelona analfabeta desconnectada i una Espanya ionqui aspiradora. Està passant el que fa temps que passa i el que passarà més carnívorament. Passa com fa dècades anunciava aquell titular de premsa d’un Imperi Britànic caduc un dia que hi havia boira al canal de la Mànega: “Boira al Canal, el continent està aïllat”. Ara Barcelona està realment aïllada del continent català. Els trens són les llumetes dels “senyals” dels temps. Les fronteres, les trinxeres, les vies d’hemorràgia, les infraestructures de sang del demà. No són rodalies: són llunyanies. Aquest és el Barri Sèsam existencial: a prop, lluny; a dalt, a baix… No aprenem.
Si fa un segle es va construir el futur, com és que ara es destrueix el passat i el demà? Si fa un segle es va crear vida, com és que ara es fecunda i se subvenciona la mort? Si fa un segle vam aprendre a aprendre, com és que ara ensenyem la pedagogia del desaprendre? La Catalunya real no vol ser una Catalunya letal. La Catalunya dels “senyals” no pot ser una Catalunya sense senyal. No podem. No volem. No som rodalies, no som territori. No som una ficció. Sense Catalunya, Barcelona cau. Sense Catalunya, ningú anirà enlloc. Catalunya és el tren.
