Triar i remenar

És urgent que ens entrin ganes que ens ensenyin a anar a la parada del peix, de la carn, de les verdures i fruites, a “triar i remenar”. No en sabem, i no en sabem per culpa dels supermercats, que ens ofereixen enciam, pastanaga pelada i tallada, salmó de piscifactoria, carn i patata picades en forma d’hamburguesa al damunt de safates de porexpan retractilades. Comprem de pressa, massa. Llencem sense culpa, massa. Vivim retractilats. Sense plàstic al damunt cap aliment ens il·lusiona.

Anar al peix, a la carn, al verdulaire (paraula que es perd) és, primer de tot, saludar i demanar tanda. No és poca cosa. Després, observar i potser preguntar. Triar i demanar el tall, la forma d’envasat. Mentre algú diu: “Picat dues vegades”, algú altre pregunta com se fa tal cosa. Solen mostrar alegria, els paradistes, i sovint em sembla que és per fer-se passar el fred. L’ofici que fan de vegades em fa enveja.

Preguntar per un peix que no coneixes, no quedar-se amb aquell que pensaves perquè és car i, en canvi, fer-li confiança al dependent i quedar-te el desconegut que “és molt gustós, però la gent no el vol perquè té espines”. L’altre dia vaig sentir una dona que demanava “cintes”. Em va portar, de cop, a la infantesa. Quan cada cèntim tenia valor.

Hi ha qui diu que no vol fer cua, que no té temps, que no li agrada parlar, que és millor anar al súper i agafar-ho tot dels prestatges (que fàcil). La nutrició del dia de festa i del dia de cada dia formen part d’un mateix univers i haurien de ser igual d’importants. Parlar amb qui ens ven els aliments és tan civilitzat com parlar amb els llibreters i els sommeliers. Aquests dies veig cares exasperades pel preu de la gamba, esbufecs si algú s’entreté preguntant, perquè tenen pressa, pressa, per anar corrents a congelar. I és urgent que ens entrin ganes que ens ensenyin a anar a la parada del peix, de la carn, de les verdures i fruites, a “triar i remenar”.