1. Corredisses. “Sánchez redobla la pressió contra Israel i la dreta l’acusa de violència política”, titula l’ARA. Realment, s’ha de veure el món per un forat, i ja sabem que les dretes espanyoles hi tenen tendència, per atribuir violència a qui protesta amb paraules i mobilitzacions contra la crueltat genocida a la qual Netanyahu ha conduït Israel. ¿Es pot assistir a la destrucció d’un poble sense dret a protestar, a expressar la indignació i demanar que la comunitat internacional pari l’atrocitat? Ja sabem de les limitacions de Feijóo i de la seva incapacitat per construir discursos amb idees i propostes. Però veure uns aldarulls de protesta amb motiu de la Vuelta a Espanya i qualificar-los de motor de violència en un moment en què l'horror de Gaza ens envia impactes de destrucció massiva és com a mínim ridícul. Però no s’ha de minimitzar, perquè arriba en un moment ben precís, quan les dretes europees estan accelerant en el reconeixement de les extremes dretes que els estan acotant l’espai.
Quan va començar la irrupció dels neofeixismes a l’escena europea era principi elemental de comportament democràtic fer-los el buit parar-los els peus. Ara ja n’hi ha uns quants al poder. I l’amenaça continua. El desgast de les dretes democràtiques, encallades en cert conformisme, comença a fer forat. No van voler o no van saber anticipar un canvi d’època. A remolc dels poders econòmics, no van defensar prou els interessos dels ciutadans i ara sembla que tot són corredisses. I en el desconcert en comptes de replantejar-se una adequació de les seves estratègies al moment actual s’obren a l’extrema dreta amb tota impunitat, gairebé de genollons.
2. Gir. Ho estem veient a Espanya. El règim construït després del franquisme –el rei Joan Carles, davant d’una imatge de l’atemptat contra Carrero Blanco, em va dir: “Si això no hagués passat ni tu ni jo seríem aquí”–, amb els alts i baixos previsibles, va anar fent camí amb un sistema d’alternança que llevat d’algunes fases en què l’esgotament d’uns donava majoria àmplia als altres ha viscut –i cada cop més– sobre una base pluripartidista que obliga a coalicions i majories complexes. El PSOE i el PP han governat molts períodes sobre aquesta base, amb combinacions en què els nacionalistes perifèrics (especialment el PNB i CiU) estaven sempre a punt de donar un cop de mà. Al PP actual –amb el seu estil guerrer, curt d’idees i de transaccions– se li fa difícil sumar. I Feijóo ha donat per acabat el tabú de Vox. Abascal marca el pas.
El darrer gir estratègic del president del PP és ben clar. L’objectiu: que el seu partit i Vox sumin al màxim i que amb els vots de l’extrema dreta en tingui prou per ser president. I així estem. Vox ja no és una nosa, des que cada cop s’emporta més votants del PP és un problema, i Feijóo s'hi posa de genolls. Amb un risc important: que la tendència segueixi i que per molt que el PP s’endureixi la part dels seus electors temptada per Vox opti per l’original i no per la còpia i els més sensats es quedin a casa. I al mateix temps, en el mateix veïnat del PP, Ayuso, que mai va tenir manies amb Vox, tira la canya. Vox és de la família.
En aquest context la dreta catalana comença a sentir-se interpel·lada pels vents reaccionaris que ens assetgen. I Junts no té cap problema per votar amb Vox per pessigar el govern socialista i donar satisfacció a un sector de la patronal. El secret de Convergència i de Junts era ser el factor d’equilibri, tal com el va instaurar el president Pujol: al mig i esperar que canti el que guanyi per treure’n el màxim rendiment possible. ¿Ara els primers passos cap a l’extrema dreta, senyals de reconeixement a Aliança Catalana i oblit del tabú de Vox, són per anticipar el canvi o senzillament perquè busquen aclimatar-se a l’impuls de l’ona reaccionària de les dretes europees?
Els fets són clars: la confusió de les classes populars, que veuen que el món se’ls escapa, els fa sensibles –com en altres moments de la història– a les apoteosis nacionalistes que veuen la democràcia com un obstacle. I és un moment crític, perquè no és un deliri d’il·luminats. Hi ha darrere la voluntat de grans poders econòmics i de comunicació del moment. I segons les enquestes sembla que les úniques que se n'adonen –i resisteixen– amb el vot són les dones, i especialment les de seixanta en amunt. Estem avisats.
