La visita de Netanyahu a Donald Trump –i, entre altres assumptes que han tractat, l'impuls del Consell Internacional per la Pau que Trump mateix presidiria– ha fet que tornem a parlar –per enèsima vegada– del tarannà del president nord-americà. Veiem, de primeres, canvis en la seva forma de liderar respecte a l’anterior mandat. Fa anys que parlem de la seva personalitat altament complexa, però val la pena tornar-hi ara que es deixa veure encara més que abans com a líder.
La política exterior de Trump d'aquesta legislatura no és només una proposta diplomàtica: és una escenificació que té l’objectiu d’aconseguir que se’l llegeixi com un home d’estat global. El gran conflicte que protagonitza Trump no és entre estats, sinó entre la seva imatge, la realitat i el desig de qui vol ser. Això és clau per entendre què està passant amb el seu segon mandat. S'hi barregen inseguretats, ferides narcisistes i deliris de grandesa. Es troba atrapat en un lideratge marcat per una necessitat ingent de control (inseguretat), de validació externa (ser acceptat) i d’assoliment de l’èxit públic (ser reconegut). Les seves actituds contradictòries es mouen entre les promeses grandiloqüents que continua fent i que el connecten amb la seva base electoral (perquè mostra un elevat nivell de convicció en allò que diu), moments de reaccions viscerals amb atacs d’impulsivitat (declaracions fora de to i tuits incendiaris) i una estratègia impostada i assessorada pel seu entorn que intenta que el president americà adapti el seu discurs als equilibris i pressions internacionals. Aquesta amalgama de respostes contraposades provoca que el personatge sigui altament desconcertant.
El psicòleg Bob Altemeyer assenyalava que els líders autoritaris no necessiten una ideologia coherent, perquè el que busquen és mantenir el control a través de la por, la projecció de força i l’enemistat simbòlica. Trump n’és exemple. I a això hi hem de sumar un clar narcisisme funcional. Segons Paulhus i Williams (2002), el narcisisme forma part de la triada fosca de la personalitat, juntament amb el maquiavel·lisme i la psicopatia subclínica. Una barreja que dissortadament darrerament veiem en molts líders polítics (també en Trump). Tot plegat genera molta inestabilitat. Per exemple, pel que fa a les seves propostes de pau: hi ha una falta d’autenticitat i consistència entre allò que fa i allò que diu. Sembla que realment són gestos simbòlics d’autoexaltació, per la necessitat d’admiració, de reconeixement (el desig del premi Nobel de la pau), de ser percebut com a salvador.
I tot això embolcallat amb una narrativa en què ell sempre guanya, fins i tot quan cedeix. Una estratègia comunicativa que té un objectiu: reafirmar la seva identitat i fidelitzar els seus votants. Com apunta Lakoff, els líders populistes no argumenten: emmarquen els fets dins d’una estructura emocional que reforça el vincle amb el públic. Si us hi fixeu, Trump no argumenta ni raona, dramatitza i imposa una realitat alternativa. La seva.
