Se sol dir que tots els catalans portem a dins un entrenador del Barça i un director de TV3, la qual cosa, en el cas de la tele pública, no és del tot dolenta, perquè indica que per a molts efectivament és la seva, com deia el conegut eslògan. Que els continguts d’un ens públic resultin polèmics no ens hauria d’estranyar. Que aquesta polèmica es traslladi a l’àmbit de la política encara és menys estrany, perquè TV3, o 3Cat, és una eina poderosa gràcies a dècades d’èxit, i si els governs de torn han tingut la temptació de convertir-la en una eina a favor dels seus interessos, l’oposició ha intentat fer el mateix per la via de la crítica.
El que està passant ara, però, va més enllà del rebuig a determinats continguts (que, per descomptat, és legítim). També es critica el model que va decidir implementar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) el 2022, per tal de no despenjar-se dels canvis imparables en els hàbits de consum audiovisual (auge de l’estríming i dels dispositius diferents del televisor) i per integrar les estructures dels diversos canals televisius i radiofònics, i de la futura plataforma de continguts en estríming. Aquest model va comportar el naixement de 3Cat, com a marca paraigua de les diverses marques existents.
Qualsevol expert en l’audiovisual sap que aquest pas era necessari (fins i tot es pot dir que es va implantar amb cert retard) per no quedar enrere en el nou panorama mediàtic. La CCMA va fer un bon diagnòstic i, tot i els inevitables problemes i desajustos que això suposa, el cert és que la plataforma 3Cat s’ha consolidat i, simultàniament, TV3 ha mantingut –i fins i tot eixamplat– el seu lideratge dins de la televisió lineal. Això no vol dir que no es pugui modular l’ús prioritari de la nova marca 3Cat sobre una etiqueta tan consolidada com TV3. Però només cal mirar al nostre voltant per entendre que qualsevol marca que comenci per les sigles TV té els dies comptats. TVE va fer el mateix procés fa anys i a Espanya ningú no es va esquinçar les vestidures.
El destí dels nostres mitjans públics és sempre quadrar el cercle. A falta d’operadors privats d’àmbit català, TV3 o 3Cat ha de fer de servei públic i a la vegada ha d’oferir continguts competitius en català; ha de rebre finançament públic per complir la seva missió, però a la vegada ha d’intentar ajustar una despesa estructural que respon més als paràmetres de fa 40 anys que no pas a la realitat actual del sector. I ara, a més, ha de donar volada a una plataforma de continguts per estríming sense perjudicar la seva emissió lineal. És una gestió complicada i pot ser criticada, però potser no amb la impostada vehemència dels diputats de Junts (Albert Batet fins i tot va parlar d'“alarma social” per la situació de TV3). S’està intentant vendre la idea que 3Cat és una operació pensada per demolir la tele pública des de dins, i això francament és difícil d’entendre. Sobretot si es té present que Junts forma part del consell de la CCMA que va aprovar la implementació del model actual.
Les crítiques a determinats continguts, al biaix ideològic o a l’orientació de les despeses són absolutament lògiques tractant-se d’un mitjà públic, però l’esmena a la totalitat que alguns estan plantejant, apel·lant, a més, a dubtoses justificacions patriòtiques, resulta un pèl sobreactuada. Si la qüestió és el nom, estaria bé recordar que quan el govern Pujol va decidir crear una tele pública, va triar la denominació de TV3, assumint la numeració que venia donada per l’existència dels dos canals de TVE, i per davant d’etiquetes més identitàries. Va ser una decisió encertada que, si es prengués avui dia, potser despertaria la ira dels turbopatriotes.
