Els camins són natura. Traces en el territori que connecten punts cardinals salvant accidents geogràfics. Són, al mateix temps, cultura. Per a un esperit poètic immens, com el de Walt Whitman, “lliure de tot límit i de tota línia imaginària”, cada camí esdevé un gran glop d’espai per aspirar. “A peu i amb cor lleuger me’n vaig pel camí. / Sa, lliure, el món al meu davant. / El llarg camí terrós em conduirà allà on jo vulgui”.
Els itineraris en el paisatge físic modulen el paisatge mental, que cap cartografia pot atrapar. Connecten els records personals i la memòria col·lectiva. Hi ha rutes de trànsit, de fugida, de guaita. Els Pirineus en concentren de mítiques. El Pas dels Gosolans ens parla de l’afany de segadors i traginers tant com de la unió de dues valls; agermana el vessant nord del Cadí, rocós i escarpat, amb la cara sud, corbada com el llom d’un elefant ajagut. Per l’Urgellet hi discorria la ruta de la sal, per on Anníbal i els seus paquiderms feien via cap a la Gàl·lia —se non è vero, è ben trovato. En algun punt confluïa amb el Camí dels Bons Homes, l’escapada transpirinenca per als heretges càtars des d’Occitània cap al Berguedà i l’Alt Urgell. D’aquesta comarca feréstega arrencaven també les rutes de les trementinaries, venedores ambulants de remeis naturals que proveïen les masies del principat resseguint, any rere any, els mateixos senders. Les travesses a peu duraven mesos, un contrapunt a les incursions, sobtades i clandestines, de contrabandistes i bandolers. Molts ramals s’han perdut i d’altres són vies verdes adaptades per recórrer-les a peu, en bici o a cavall. De la tipologia originària en conserven només el nom: amples camins de carro o de graveta o angostos camins de bast, aptes per a animals de ferradura.
Els camins són patrimoni públic perquè tenim una necessitat primària de desplaçar-nos amb finalitats diverses. D’aquí els límits a l’ús privatiu del titular. Josep Maria de Segarra, un poeta sortit de la Facultat de Dret, albira la dimensió social dels drets individuals: “El camí significa humilitat, / vol dir un renunciament a fi de bé, / vol dir passar pel mateix recer / que els altres han passat”. No tothom, però, accepta les limitacions comunitàries. Hi ha propietaris, sovint de segones residències, que s’apropien de terreny comunal o dificulten el pas per les seves parcel·les en una exhibició de prepotència. De vegades s’infringeix la legislació urbanística, amb construccions en àrees de domini públic; d’altres es fa el fet dissimuladament, amb un discret filat vegetal o una robusta jardinera, o es planta el Mercedes al mig del pas. En les conductes insolidàries hi ha la set insadollable de gaudi particular, exclusiu i excloent. Hi ha l’arrogància de qui es creu per sobre del bé i del mal... i de la norma que els destria.
Vora mar proliferen casos grollers. Per exemple, la vulneració de la servitud que obliga tot propietari a consentir el trànsit pels bucòlics camins de ronda. Prenen el nom de la ronda que feien els carrabiners per enxampar els contrabandistes que triscaven pels riscos del litoral. La llei de costes reserva una franja de sis metres (ampliable a vint), comptats des de l’aigua, per a la circulació dels vianants i per a tasques de vigilància i salvament. Les sentències que reconeixen el dret topen, però, amb una política de fets consumats. Alguns amos de finques opten per barrar el pas davant la deixadesa de les administracions, sovint complaents amb els prohoms locals. Molts consistoris tampoc tenen un inventari dels camins públics, malgrat l'obligació legal de tenir-lo. Mentre ocupar per necessitat un pis buit d’un fons voltor va per la via penal, els jutges es resisteixen a perseguir la usurpació il·legítima del domini públic. La resposta, tèbia i tardana, actua com un esperó. Els Suqué Mateu —viticultors, senyors del castell de Peralada i amos dels casinos de Catalunya, entre altres negocis del hòlding— van aixecar una tanca a la seva finca de l’Alt Empordà per preservar la intimitat de la piscina arran de costa i de l’embarcador, amb menjador d’estiu inclòs. Franco hi amarrava quan visitava el patriarca del clan mentre el fill, esquitxat pel cas Casinos, hi rebia assíduament la plana major de l’antiga Convergència. Els senyors canvien de jaqueta, però la minyona segueix feinejant amb l’uniforme de sempre. Els cartells (en castellà i en francès: “Prohibido el paso / Passage interdit”) o la reixa metàl·lica (llenguatge universal) són emblema de la privacitat i atribut del privilegi. El camí de ronda Llançà - Port Bou queda tallat i no hi ha més remei que remullar-se i esgarrinxar-se per seguir avançant. Malgrat la sentència per reobrir el pas, guanyada per l’activisme ecologista, la il·lustre família aprofita les escletxes del procediment per allargassar l’espoli. Un altre cas sonat és el de Can Juncadella, la mansió de l’expresident del Kazakhstan Nursultan Nazarbàiev, amic personal de l’emèrit espanyol, que frega el camí de ronda a l’altura de Lloret. Han calgut més de 15 anys perquè un jutge obligui a reobrir el pas il·legalment interromput (amb càmeres i vigilants armats inclosos), amb la tolerància de l’administració local. Per tot arreu se’n fan, de bolets, no només a casa nostra. La dona de Feijóo aprofita al màxim la sortida privada a la platja de què gaudeix, il·legalment, el seu casalot a les Ries Baixes. Mentre el seu marit carrega contra l’okupació (“no es de derechas ni de izquierdas, es un delito”) la parella ocupa un bon tros de terreny públic i es nega a restituir l’accés públic a l’arenal.
Per acabar amb la impunitat d’aquests personatges, tan diferents i tan semblants, cal consciència i educació —ningú defensa allò que no coneix i estima—; cal denúncia —com la que fa Ecologistes en Acció amb el seu informe Banderes negres— i cal pressió social, la que tan bé reivindica Mario Benedetti, amb violència metafòrica: “Cada vez que un dueño de la tierra / proclama / para quitarme este patrimonio / tendrán que pasar / sobre mi cadàver / debería tener en cuenta / que a veces / pasan”.
