Dominio, de Tom Holland, és probablement la millor història del cristianisme publicada fins avui. A més de descobrir la immensa influència mundial dels valors culturals cristians, més enllà de la religió, el lector pot arribar a l’última pàgina amb la sensació que no hi ha res de nou sota el sol. Si ens limitem a l’àmbit de l’Església catòlica, o universal, resulta evident que mai ha deixat de donar voltes a dos assumptes fonamentals: la pobresa i la puresa.
Avui, mentre el món s’endinsa en una crisi vertiginosa, ambdós assumptes són de màxima actualitat. I requereixen posicions clares.
La qüestió de la puresa o impuresa sacerdotal ha ressorgit en les últimes dècades, amb les contínues denúncies d’abusos i violacions per part de membres del clero. I els doctors de l’Església han continuat remetent-se a una idea que es va formular al segle IV per oposar-se als donatistes.
El bisbe nord-africà Donat considerava que els nombrosos membres del clero que, durant la persecució dels cristians ordenada per l’emperador Dioclecià, havien comès apostasia (és a dir, que havien renunciat públicament a la seva fe) per salvar la seva vida no podien continuar administrant els sagraments una vegada mort Dioclecià i conclosa la persecució.
Però els enemics de Donat, finalment vencedors, van decidir que sí. La validesa del sagrament depenia exclusivament de l’ordenació i el ritu, sense que la impietat del sacerdot fos rellevant. Va ser una solució corporativista: l’Església havia de protegir els seus. Els successius casos de pederàstia encoberta i tolerada remeten a aquesta fórmula, que sota els papes Francesc i Lleó XIV sembla, per fi, qüestionada.
La doctrina sobre la riquesa i la pobresa presenta un problema teològic aparentment irresoluble. No hi ha cap dubte sobre la posició de Jesús: el ric, el camell i l’ull de l’agulla, l’“Ai dels rics”, la paràbola de Llàtzer i el ric Epuló. Els primers cristians regalaven els seus béns i ho compartien tot: sobre això tampoc no hi ha cap dubte. A partir de l'Edicte de Milà (any 313), i amb breus interrupcions com la de Julià, la ràpida transformació del cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà va normalitzar la figura del cristià milionari.
Molts bisbes, entre ells el mateix Donat, es van oposar a aquesta relativització d’un dels pilars bàsics de la seva fe. I sovint van fer servir la violència. La riquesa, afirmaven, era incompatible amb la salvació: els Evangelis ho demostraven. Agustí d’Hipona, el Hobbes del cristianisme, un gran pessimista sobre la condició humana, va apel·lar al pragmatisme: si la seva religió havia de ser realment universal, havia d’incloure tant els més pobres com els més rics. I va recórrer a un recurs dèbil, però efectiu: el passatge de Marc que atribueix a Jesús (totes les frases atribuïdes a Jesús són suposades; vegeu la monumental obra Un judío marginal, del sacerdot John P. Meier, sobre l’enigmàtic Jesús històric) la següent cita: “Perquè als pobres sempre els tindreu amb vosaltres, i quan vulgueu els podreu fer bé, però a mi no sempre em tindreu”. Allà hi havia la prova, segons Agustí, que sempre hi hauria pobres. I, per tant, rics. Va vèncer l’statu quo.
Després de la irrupció, al segle XVI, de sectes protestants, com el calvinisme, que interpretaven la riquesa com un senyal directe de la benedicció divina, el catolicisme ha jugat en diversos bàndols. Avui existeixen grups catòlics que no senten cap fàstic, més aviat el contrari, pel fet que els seus adeptes s’enriqueixin sense límit (Opus Dei, Legionarios de Cristo), i moviments de base que reivindiquen la humilitat i la pobresa. El Vaticà continua privilegiant, tant en la seva gestió quotidiana com a través de les encícliques papals, els primers.
El cas és que, des de fa relativament poc, la riquesa mundial tendeix a concentrar-se en poques mans. Algunes d’aquestes mans (posem com a exemples Elon Musk o el mateix Donald Trump) arriben a proclamar-se moralistes i invoquen “valors cristians” per justificar-se i per justificar un “nou ordre” dominat pels magnats.
En algun moment, la jerarquia catòlica hauria de prendre posició sobre aquest fenomen que arrasa qualsevol principi ètic, cristià o laic. Però el Vaticà fa molts segles que s'encalla quan s’aborda l’acumulació de la riquesa.
