Fa uns dies Maria Sisternas ens deia: "[...] cal crear les condicions perquè es facin llars amb règims de tinença innovadors. L’urbanisme i l’habitatge, com en temps de Fourier, Cerdà, Ebenezer Howard, Geddes i Soria y Mata, tornen a necessitar-se" (ARA, 28/06/2025). Heus aquí una resposta, a partir d’algunes consideracions.
1. Cal una acció de xoc en habitatge... i després ja farem la política més àmplia.
2. Què fem? Més habitatge dotacional –habitatges sobre sòl públic, com uns equipaments, de superfície reduïda, sense aparcament–. Ara Catalunya només en té un per cada mil habitants. Caldria que cada municipi en promogués un per cada mil habitants i any. Si tens deu mil habitants, te’n toquen deu per any; si en tens cent mil te’n toquen cent (cada any).
3. On es pot fer? Hi ha sòl a recuperar en la gran majoria dels municipis –fent densificació ordenada–, almenys per als primers anys. Potser no n’hi ha prou a Barcelona, però sí que n’hi ha per començar.
4. Avui, la quota d’amortització d’una hipoteca –el cost de la construcció– és inferior a la quota d’un lloguer. Pel que fa al sòl, aquest seria posat en servei gratuïtament, almenys durant el temps d’amortització de la construcció.
5. No cal ni lloguer ni venda perpètua. Els habitatges es poden posar en venda temporal –per exemple a 50 anys–. En 25 anys s’amortitza l’habitatge i durant els 25 anys següents l’adquirent podria gaudir-ne, llogar-lo, vendre’n la propietat temporal o transmetre’l en herència. L’any 50, els habitatges revertirien al municipi, però l’usuari podria continuar-hi de lloguer.
6. En l'àmbit públic, no tenim prou societats sense ànim de lucre per poder fer habitatge de lloguer social a gran escala. Caldria una inversió patrimonial de gran dimensió que ens podem estalviar.
7. A més, l’opció d’oferir només lloguer als usuaris no és prou digna. Per què no han de poder de gaudir d’alguns drets de propietat, encara que sigui per un temps limitat?
8. Avui, comprar un pis és com comprar un cotxe i un munt d’accions d’una empresa concessionària d’autopista (el sòl). Si deslliguem la construcció del sòl apareix un nou mercat. El model vindria a ser com una copropietat entre el municipi (que posa el sòl, un 20% del cost) i l’adquirent (que posa el 80% del cost: la construcció). Aquesta copropietat generaria un control que avui no existeix sobre l’habitatge protegit en venda i permetria fer-ne un seguiment (vendes, lloguers...).
9. Tenim banca, constructores, promotors i clients, i podem ser ràpids. Només calen concursos municipals, com els que adjudicaven un aparcament soterrat en una plaça, però ara per a apartaments. No ens cal el paternalisme social que diu que tot s’ha de fer des de l’administració quan tenim prou capacitat social repartida. Però els ajuntaments han de posar el sòl a disposició. I de sòl, d’haver-n’hi, n’hi ha.
10. Els nous habitatges podrien constituir un nou paisatge urbà: en perímetre d’equipaments, refent espais viaris sobrants, creant zones verdes...
11. Sumaríem 8.000 habitatges per any a escala catalana (40.000 en cinc anys).
12. Només amb un decret de matèria urbanística es pot desbloquejar la capacitat social del país i concentrar l’acció pública en la política de sòl. Cal ordenar, des de la Generalitat, la urgent creació de sòl per fer habitatge dotacional.
13. Una actuació d’un nou habitatge per cada mil habitants cada any tindria efectes en el mercat del lloguer de cada municipi.
Aquests projectes residencials estratègics podrien, per exemple, formar 240 apartaments per a estudiants al centre de Ciutat Badia, amb un pont fins a la Universitat Autònoma, i rejovenir el municipi. I podríem seguir en desenes de llocs més, amb accions amb un destacat caràcter urbà. Només ens cal capacitat de disseny, i en tenim sobradament.
Aquesta és tota la política d’habitatge que necessitem? En absolut. Però ens permetria desfermar capacitat social i econòmica i guanyar temps per anar bastint un camí que hauríem de consolidar, un cop resolt un primer pla de xoc. La gravetat del problema i la seva magnitud demanen solucions d’aquesta escala.
