2/3: Arzalluz

Voldria expressar el meu condol per la mort de Xabier Arzalluz. Perquè no n’hi haurà gaires, de condols, des de la política espanyola. El vaig entrevistar diverses vegades i no compartia la seva concepció del fet nacional, però era una persona sincera i conseqüent, que va buscar sempre el pacte sense renunciar als seus ideals. Però tot i així va ser el primer líder polític demonitzat per la dreta espanyola: un paper caricaturesc com a dimoni dels pastorets –nazi, supremacista, radical– que va heretar el lehendakari Ibarretxe i després ja va passar a mans catalanes. El que és curiós és que cap de les acusacions que van rebre els seus successors com a dolents de la pel·lícula es podia aplicar a Arzalluz. Intransigent? Va pactar pràcticament amb tothom. Connivència amb la violència d’ETA? En el seu temps, ETA va matar molta gent del PNB. Independentista? Potser de sentiment, però mai d’acció. Si la figura d’Arzalluz ja era blasmada sense ser tot això, potser vol dir que aquestes acusacions no són la causa sinó l’excusa per a la desqualificació. La suposada violència, la comissió d’il·legalitats, i fins i tot l’independentisme, són només l’excusa per demonitzar un polític. El veritable pecat és la dissidència. No veure Espanya com la veuen ells.