2/2: Monarquies

EscriptorEN EL MÓN CONTEMPORANI, de tradició democràtica i meritocràtica, les monarquies són un anacronisme: el privilegi per dret de naixença. En alguns casos, poden arribar a ser un anacronisme simpàtic: un fòssil heretat de la tradició, que intenta fer bonic sense fer nosa, com una gerra antiga sense utilitat però ornamental. Subratllant que no tenen cap mena de contingut polític. En altres, arriben a ser un anacronisme incòmode: quan intenten tenir o algú els adjudica un paper polític. Quan un rei que no ha votat mai ningú va a parlar en un fòrum internacional -com Davos, per exemple- al costat de presidents i primers ministres triats per la gent. Quan un rei pren partit entre les opinions diverses dels seus súbdits -que li paguen tots el sou- i anima els uns a escombrar-ne, ¡a por ellos!, uns altres. Però, sobretot, les monarquies fan una ferum anacrònicament feudal quan posen en marxa onades d’adulació embafadora, de llagoteria ensucrada. Personalment, crec que les monarquies del primer tipus, malgrat ser anacròniques, estan més adaptades a la contemporaneïtat i tindran més possibilitats d’anar fent la viu-viu. Per contra, les de la segona mena, a base d’exhibir massa el seu anacronisme, acaben fent més visible la seva inevitable data de caducitat.