La tonteria del burquini
En vista de la majoria d’opinions sobre l’ús del burquini, estic satisfeta de viure entre persones que tenen criteri i es decanten pel judici sensat davant d’una qüestió menor i insignificant. Sembla que l’invent no és nou: fa més de deu anys una esportista musulmana va dissenyar el burquini amb la idea que les dones poguessin utilitzar els banys públics sense transgredir els preceptes de la seva religió. La idea va ser acollida sense soroll fins a aquest estiu, quan la presència de dones que pretenen banyar-se com ho feien les nostres besàvies ha encès les alarmes en algunes localitats franceses.
Que el centre de la polèmica hagi estat França no és estrany. Tenen la sensibilitat a flor de pell davant de qualsevol comportament que recordi el jihadisme. A més a més, la República Francesa ha fet de la laïcitat la seva bandera més preuada, i ho repeteix sempre que en té ocasió. Una qüestió de principis els va dur fa anys a prohibir el vel islàmic a les escoles. ¿Només perquè contradiu el principi de la laïcitat? No és tan clar, com ho va fer palès magistralment l’informe elaborat per la comissió corresponent, previ a la decisió legislativa. És complicat determinar quines pràctiques contradiuen un principi tan abstracte com ho és el que proclama la laïcitat de la República. Per això, en el cas del jihab, calia atendre un altre argument, el de les conseqüències. Finalment, la prohibició del vel es va sustentar més en la necessitat d’evitar el desordre públic provocat per la indefinició o inseguretat davant de possibles aldarulls que en la voluntat de preservar el valor de la laïcitat. Els mateixos arguments que han ressorgit ara arran del famós burquini.
Com passa amb tots els problemes que afecten la moral en el sentit originari del mot -mores, costums, maneres de viure-, els judicis ensopeguen amb el valor superior de la llibertat. El mateix valor -ho ha repetit tothom- que donava suport a l’ús del biquini quan va aparèixer a les nostres platges i que escandalitzava tanta gent. El primer biquini que jo vaig veure de prop (quan encara se’n deia “dues peces”) va ser el que duia una mainadera que ens acompanyava, a mi i als meus germans, a la platja de Sitges, mentre la meva àvia, que no es banyava, ens vigilava des de sota del tendal, completament vestida, ensenyant només els peus nus. Ara el contrast i els escarafalls no vénen provocats per la falta de roba sinó perquè algunes dones prefereixen banyar-se amb el cos massa cobert. A qui perjudica que no siguin elles mateixes?
La reconeguda regla d’or de la moralitat, “Fes als altres el que voldries que et fessin a tu”, va ser sarcàsticament corregida per George Bernard Shaw amb aquesta fórmula: “No facis als altres el que voldries que et fessin a tu; poden no tenir els mateixos gustos”. ¿Quan entendrem que tolerar -aquest verb tan poc amable- significa sobretot acceptar el que no ens agrada, el que ens incomoda i fins i tot provoca disgust? Alguns preceptes islàmics són incongruents i dogmàtics, però no tenen res a veure amb l’ús de la violència ni amb el terror que provoquen amb els seus assassinats col·lectius els islamistes radicals. ¿No és millor, més sensat i convenient per a tothom tolerar-los que condemnar-los? Acceptar la laïcitat com a principi significa deixar que cadascú sigui religiós a la seva manera, significa privatitzar les tradicions religioses i no imposar-ne cap a ningú. Sempre, per descomptat, que es respectin els drets de tothom.
M’he referit al sentit originari de moral, una paraula en desús bàsicament perquè s’ha fet servir per moralitzar en excés. Nosaltres no venim d’una tradició laica. Al contrari, tenim al darrere la tradició nacionalcatòlica, que es va obstinar sobretot a convertir la moralitat en unes normes de “decència” i “honestedat” públiques, les que veien amb reticència els primers biquinis. La majoria de noies de la meva generació vam anar a escoles de monges i ens vam acostumar a veure com a normals els hàbits amb què es vestien, més exagerats que els de la majoria de les musulmanes que corren pels nostres carrers.
El burquini no és un article barat, només se’l poden permetre noies amb un poder adquisitiu alt, i és evident que ho fan i l’exhibeixen perquè volen, no perquè ningú les obligui a fer-ho. Segurament hi compta bastant la voluntat de provocar. Una voluntat que, amb la polèmica creada, només contribuïm a fomentar.
