08/04/2022

La 'vie en rose' dels privilegiats

4 min
La neteja dels hotels és una professió que fan majoritàriament dones. El col·lectiu de les Kellys en defensa els drets laborals.

Tinc unes ulleres liles. Com que són bifocals, serveixen per veure-hi millor, de prop i de lluny. L’artefacte ajuda a detectar biaixos de gènere, per molt que es camuflin. La major part de la gent no les necessita per qualificar de masclista certa violència intrafamiliar. Albira –en la distància curta, des que l’Estat segrega les dades– que les víctimes són, gairebé sempre, dones: 43 mortes el 2021. El patró passa més inadvertit en els crims vicaris, per substitució. Hi ha mares que maten els fills, però l’infanticidi per castigar l’altre progenitor el comet, gairebé sempre, el pare: set, l’any passat. La ullera de llarga vista també revela que un fenomen històric com la cacera de bruixes no és un aquelarre d’intolerància, cega al gènere. La variable importa, en la mesura que les massacrades van ser, gairebé totes, dones: el 90%. No és perfídia ni obsessió, és informació.

Costen més d’enfocar les discriminacions indirectes, que perjudiquen desproporcionadament les dones a partir de condicions aparentment neutres. El prejudici, a més de l’estultícia, contamina la intel·ligència, fins i tot artificial. Com és el cas del traductor de Google, que reprodueix clixés sexistes; o l’algoritme per seleccionar personal, configurat pels programadors d’Amazon a partir d’un organigrama testosterònic, que triava indicadors que afavorien els homes. A la Viquipèdia, on “minyona” és un dels pocs oficis indexats en femení, a moltes celebritats les titllen de “dones de”; com Penélope Cruz en una gala de bufetada. Tampoc és casual, segons la Unesco, que els assistents robòtics de veu sensual siguin submisos i hiperfemenins. Oi, Alexa?

Els tribunals fa temps que assenyalen la miopia dels estats sobre la manca d’equanimitat. Un exemple: exigir certa alçada per entrar a la policia, com feien a Grècia. El nostre sistema de càlcul de pensions també es considera, el 2021, contrari a la directiva europea d’igualtat de tracte perquè perjudica les dones, que treballen a temps parcial en més proporció. En el mateix sentit és històrica la victòria recent d’una treballadora de la llar que reivindicava el dret d’atur . El TJUE ha posat negre sobre blanc la causa de l’exclusió: l’alta feminització del col·lectiu (més del 95%). El tribunal no compra els subterfugis sobre l’especialitat del règim, en què els ocupadors són famílies, ni les analogies infundades amb el dels autònoms o el risc de frau i d’economia submergida. Són excuses tramposes d’un sistema incoherent, perquè a altres treballadors “poc qualificats” sí que se’ls reconeix el dret a la prestació. Això de l’escassa qualificació és una falòrnia per justificar la denigració. La meva àvia, minyona, era un pou de saviesa i competència vital. Les feines de les dones de fer feines (alça, Manela!) –que solen cuidar, pel mateix preu, infants i gent gran– són essencials. No tenen credencials educatives, però acumulen perícies diverses (cuina, seguretat alimentària, higiene, logística, costura...) i despleguen un ampli ventall d’habilitats (creativitat, iniciativa, assertivitat, empatia, resiliència...). En el seu perfil professional mai no s’hi reconeix, però, l’excel·lència, la gestió del canvi, la interlocució adaptativa o la planificació, que l’argot gerencial reserva per a ocupacions amb pedigrí social. Si la categoria laboral va quedar fora de la reglamentació general és perquè la lluita sindical és de matriu masculina. Les infrafeines proliferen vora el perímetre domèstic, on les dones treballen per amor i regalen la seva contribució a canvi d’un reconeixement mel·liflu. La subordinació de la dona no és natural, sinó que debuta amb el pas d’economies de subsistència a produccions excedentàries. És llavors quan ells, que solien ocupar-se de la protecció dels béns mentre elles solien cuidar-se de l’agricultura i els fills, atorguen a la seva tasca un valor preeminent. Segons la reputada arqueòloga Marylène Patou-Mathis, no hi ha proves d’un estatus masculí més gran en la prehistòria ni és cert que només els homes cacessin i les dones es quedessin a la cova. El mite respon als estereotips dels historiadors.

Les treballadores de la llar acumulen categories de desavantatge, perquè la majoria són immigrades, moltes sense contracte. Ideologies com el nazisme porten a l’extrem la divisió per rols de gènere i l’antifeminisme conflueix amb l’antisemitisme. Deia Hitler que “les dones alemanyes no enyoren la fàbrica, ni l’oficina ni el Parlament. Una llar íntima, un marit afectuós i una munió de nens feliços és el més proper als seus cors”. El règim va establir l’any de servei domèstic que empenyia les dones de més de 18 anys a treballar, sense remuneració, a les cases de famílies nombroses.

Per dur a la pràctica la solució final Heydrich, “l’home amb el cor de ferro”, convoca a Wansee, als afores de Berlín, quinze capitosts nazis. Senyors uniformats o encorbatats –oficials d’alt rang, buròcrates i juristes– acorden el pla de deportació massiva i l’anihilació (“processament”). Ventilen els serrells tècnics de la neteja ètnica. La presència femenina en la reunió és residual. Són personal de servei i de l’altra neteja, la clàssica, armades amb una escombra i equipades amb còfia impol·luta i davantal emmidonat. En el model bèl·lic de resolució de conflictes, avui hegemònic, les dones són subalternes. Ells fan la guerra, elles recullen les restes. El balanç és, en qualsevol cas, desolador.

Regalo les ulleres liles. S’hi poden acoblar uns quants filtres per detectar ismes violents que, sovint, se superposen al masclisme, com el militarisme i el racisme. Un vidre amb l’arc de Sant Martí, per l’homofòbia i la transfòbia. Que no t’enganyin. Un de verd, per ensumar les emissions. Fins i tot un de groc, el to proscrit, per a la disfòria de pàtria. L’oferta és ideal per a negacionistes de tota mena: del gènere, de l’emergència climàtica o de la repressió d’ampli espectre. Especialment indicada per als privilegiats que veuen la vida en rosa mentre altres acumulen greuges de tots colors.

Lourdes Parramon és advocada