La setmana passada vaig visitar Llorenç del Penedès per participar en un club de lectura a la biblioteca. En arribar, la bibliotecària em va confessar que estava una mica amoïnada per si hi vindria prou gent. En un intent de tranquil·litzar-la li vaig comentar que, segons la meva experiència, com més petit és el poble on s’organitza una activitat cultural, més assistència de públic tens assegurada. Tant la bibliotecària com el regidor d’Urbanisme –que havia tingut el detall de substituir la regidora de Cultura, que no es trobava bé– em van interrompre amb vivacitat. “És que Llorenç del Penedès és un cas a part”. I no volien dir que fos un poble més aviat apàtic, ans al contrari: tots dos em van assegurar que és un poble que té una activitat cultural enorme, molt actiu, i que el que temien és que el club de lectura coincidís amb algun altre acte programat. “De vegades ens veiem obligats a quedar malament amb algú perquè no hem de triar alguna de les activitats que coincideixen”, es lamentaven els de Llorenç.
Quan vaig voler saber la raó d’aquesta frenètica activitat cultural, em van explicar que, tot i ser un poble petit –uns 2.300 habitants–, a Llorenç del Penedès hi ha dues entitats centenàries, totes dues Creu de Sant Jordi, que dinamitzen molt la vida social. Aquestes entitats són El Centre i La Cumprativa. “Però tenim moltes altres associacions que també ens omplen l’agenda”, deien, entre l’orgull i la resignació, la bibliotecària i el regidor.
He entrat a la web de l’Ajuntament de Llorenç del Penedès: a banda de les dues entitats esmentades, hi ha l’Associació Portal Nou Cultural, L’Associació Escó de gent gran, l’Associació Baix Penedès amb el Sàhara, el Grup de Colònies i Campaments Patuleia, fins a quinze (quinze!) grups folklòrics, cinc entitats esportives i cinc entitats musicals. La bibliotecària i el regidor no estaven exagerant gens ni mica.
Després d’un club de lectura nombrós i molt participatiu, vaig agafar el cotxe per tornar a casa, i a la ràdio parlaven del debat de política general que s’estava fent al Parlament. L’oposició havia collat el president Illa, com és natural, en una sessió plena de crítiques, entre les quals em va cridar l’atenció la de Junts per Catalunya, que acusava el govern socialista de voler “desnacionalitzar el país” i titllava Illa de ser “el gran anestesiador de Catalunya”.
Conduint per l’autopista rumiava que segurament és veritat que el govern socialista té un cert interès a mantenir “adormida” una majoria social que, fa pocs anys, havia tingut la pretensió de posar-ho tot de cap per avall. Ara bé, tornant de Llorenç del Penedès tenia la sensació que això serà molt difícil que passi. Catalunya està plena de pobles petits, mitjans i grans que mantenen un teixit associatiu ric i divers en plena forma. Sincerament, dubto que cap racó d’Espanya ni potser d’altres països que conec menys s’hi puguin comparar. És una tradició que ve de lluny –i que segurament té a veure amb la falta de poder real que ha tingut històricament el país– i que està plenament consolidada. Juntament amb la llengua, aquest activisme social i cultural és el nervi del país i també una de les portes obertes als immigrants que vulguin entrar-hi. Visca Llorenç del Penedès!
