Vito Quiles a la UAB: tothom content?

El ritual es repeteix un parell de cops cada curs des de ja fa molts anys. S’esbomba arreu que una associació ha convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona un polític d’extrema dreta o afí, ja sigui Rosa Díez, Cayetana Álvarez de Toledo o l’últim d’aquesta sèrie, Vito Quiles. El dia fixat, les associacions estudiantils d’extrema esquerra ja s’han organitzat per rebentar l’acte i impedir que es pugui dur a terme la presumpta conferència. Els Mossos d’Esquadra han d’intervenir per evitar enfrontaments més violents. (Alguns dels policies, per cert, colpegen els estudiants amb una ràbia gens dissimulada.) Després, tothom cap a casa i au, tal dia farà un any.

Els dos sectors enfrontats obtenen el que volien. L’extrema dreta considera provat que no hi ha llibertat d’expressió a la universitat catalana, dominada per una mena de dictadura independentista i comunista, sobretot a l’Autònoma. Vito Quiles no la va triar per casualitat per fer la primera sessió de la seva campanya “España combativa”. El que menys li importava era el contingut d’aquesta conferència. Ara ja té les imatges que volia i, com a màrtir de la cultura de la cancel·lació, podrà fer una gira triomfant per mig Espanya.

L’extrema esquerra considera provat que el campus de l’Autònoma és el seu territori. Els seus líders estudiantils fan mèrits per esdevenir dirigents d’un determinat grup polític, al qual demostren que, si volen, poden mobilitzar els seus companys a l’espera del feliç dia en què faran la revolució. Ara ja tenen les imatges que volien: Quiles obligat a dir quatre paraules d’amagat en un pàrquing i tocant el dos a correcuita (almenys, cal reconèixer que Cayetana Álvarez o Rosa Díez van ser més insistents).

Tothom content, doncs.

Tothom? No! Si els periodistes que tan apressadament seguien els joves dels dos grups enfrontats s’haguessin pres la molèstia d’allunyar-se una mica d’aquell rebombori, haurien vist que, mentre tot això passava al bell mig de la plaça, a la major part de les facultats la vida prosseguia amb absoluta normalitat: milers d’estudiants, docents i personal de suport, de tota ideologia i condició, feien la seva feina aliens a la litúrgia que aquests grupuscles ens escenifiquen un parell de vegades a l’any. La universitat era, com cada dia, un espai d’estudi, de reflexió, d’experimentació, de discussió. Amb tota llibertat.

Molts estem dolguts no només per aquesta matussera utilització d’una institució pública per servir als interessos de determinats partits polítics, sinó també per la inoportunitat, deliberadament volguda, d’aquest incident. La pantomima de Vito Quiles i la reacció sobreactuada d’alguns estudiants projecta la idea d’un campus polaritzat i intolerant que només beneficia certs succedanis d’universitats privades, impulsats per l’afany de lucre o per motius ideològics dubtosos. A més, sabem que serà manipulada per aquells mitjans que intenten crear una crispació política que no correspon a la realitat catalana actual, ni al carrer ni al campus. Que l’extrema dreta vulgui donar aquesta imatge de la nostra universitat pública és lògic. Però que les agrupacions estudiantils i alguns sindicats d’esquerra els facin el joc d’aquesta manera és disparar-se un tret al peu.

L’oposició ferma de la gran majoria dels membres de la comunitat universitària a l’extrema dreta és clara, però es pot expressar d’altres formes més racionals i no-violentes. Amb la indiferència i la continuació de les tasques habituals, per exemple, sense caure en provocacions barroeres. O amb concentracions en indrets alternatius, que faran palesa als ulls de tothom la poca capacitat de convocatòria dels agitadors. De fet, tots sabem que les càmeres de televisió no venien a cobrir la pretesa conferència de Quiles (insisteixo: a algú li importa el que havia de dir?), sinó els aldarulls que ell pretenia causar.

La millor resposta als intents de desestabilització de l’extrema dreta és una impertorbable normalitat. Que la universitat continuï essent el lloc de l’anàlisi dels arguments, del debat enraonat, de la transmissió del coneixement, de la difusió de la cultura i, en el nostre cas, especialment de la cultura catalana. I que, com diuen els estatuts de la Universitat Autònoma de Barcelona, actuï sempre “inspirada en els principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat”. Aquest és el millor antídot contra el feixisme.