Opinió 18/10/2014

Volar amb un sol motor

5 min
Volar amb un sol motor

Com cada tardor, aquesta setmana el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial han reunit al carrer 19 de Washington experts d’arreu del planeta per discutir la situació econòmica mundial. La meva sensació és que, en general, hi havia nerviosisme: dos dels tres motors que impulsen l’economia mundial tenen problemes potencialment greus i això fa patir els experts.

Comencem per les bones notícies: els Estats Units estan creixent a bon ritme. El consum dels nord-americans s’ha recuperat i la inversió empresarial ha tornat. Les baralles polítiques que van portar el país al caire del “precipici fiscal” han desaparegut. Els costos energètics cauen en picat gràcies a l’extracció de gas a través de la fracció hidràulica. Les reformes del sector financer han donat fruits i els bancs americans estan més sanejats que els europeus i els xinesos. Les empreses segueixen sent les més eficients i innovadores del món i creen uns 250.000 llocs de treball mensuals, cosa que ha reduït la taxa d’atur per sota del 6%. Tot això ha portat la Reserva Federal (el Banc Central dels Estats Units) a anunciar que l’any que ve començaran a abandonar la política de tipus d’interès zero que han mantingut des que va començar la crisi. Sempre pot haver-hi una recaiguda, però sembla que el motor nord-americà propulsa l’economia amb força.

Europa, per la seva banda, va començar l’any amb optimisme. Després d’un creixement negatiu el 2012 i nul el 2013, s’esperaven taxes properes a l’1,6% el 2014 gràcies a la recuperació de països perifèrics com Grècia, Espanya o Irlanda. Però, a mesura que ha anat avançant el 2014, la crisi s’ha traslladat cap al centre i el nord: van començar Holanda i Finlàndia. Va seguir França. Fins i tot el creixement de la gran Alemanya va ser negatiu durant el segon trimestre.

Tota aquesta debilitat econòmica va començar a generar nerviosisme a Europa cap a l’estiu. A l’agost, el governador del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va fer un discurs amb un missatge clar: Europa té problemes seriosos i per superar-los cal que se segueixi una política amb tres potes. Primera, el Banc Central Europeu ha d’imprimir més euros. Segona, els governs europeus han de fer reformes estructurals que fomentin la productivitat dels treballadors. I, tercera, els mateixos governs han de deixar l’austeritat fiscal a curt termini i portar a terme polítiques fiscals expansives. Aquesta política de tres potes ha estat batejada com a Draghinomics.

Lògicament, el senyor Draghi només pot afectar la primera de les potes. En aquest sentit, el BCE va proposar facilitar crèdit a llarg termini als bancs perquè prestin a les empreses. Va posar sobre la taula uns 180.000 milions d’euros, però els bancs només van agafar-ne 80.000. Sembla que el crèdit a Europa no flueix, no perquè no hi hagi diners, sinó perquè les empreses no volen invertir i això és molt dolent. Ara Draghi es planteja utilitzar diners del BCE per comprar deute públic. Alemanya s’hi nega.

La segona pota són les reformes estructurals. Alguns països com Espanya van fer algunes reformes d’aquest tipus quan estaven entre l’espasa i la paret, però en general els governs es neguen a fer els deures per por que sindicats i sectors de la societat es rebotin. Finalment, la tercera pota del Draghinomics, l’austeritat fiscal, continua sent el focus de debat entre intel·lectuals i polítics: mentre que una majoria d’economistes reclamen expansions fiscals en temps de crisi (a canvi d’austeritat en temps de bonança), la presidenta efectiva d’Europa, Angela Merkel, s’hi oposa visceralment.

El debat entre defensors i detractors de l’austeritat va ser ben present a les reunions de Washington. I mentre uns i altres debatien, va arribar la notícia bomba: la producció industrial de la Unió Europea va caure un 1,8% durant el mes d’agost i la d’Alemanya va caure un monumental 2,8%. Tot sembla indicar que, quan surtin les dades del PIB del tercer trimestre, Alemanya estarà en recessió. Caldrà veure si això fa canviar d’opinió Merkel sobre les bondats de l’austeritat. Sigui com sigui, el pànic d’una tercera crisi europea s’ha escampat per tots els mercats: les borses han caigut, les primes de risc d’Espanya i de Grècia han tornat a repuntar i el fantasma del 2012 ha tornat a aparèixer a l’eurozona. Un déjà vu en tota regla que mostra que el segon motor de l’economia mundial continua sense funcionar.

El tercer gran motor econòmic, la Xina, tampoc està per tirar coets. Ja queden lluny els anys amb taxes de creixement del 10%, 11% o 12%. El nou president Xi Jinping i els líders del partit ja han acceptat el 7% com “la nova normalitat”. Però fins i tot la nova normalitat corre perill. La raó és que, durant molts anys, la Xina ha crescut a base de fer grans inversions teledirigides pel govern i finançades per un sistema bancari polititzat (una mica com moltes caixes d’estalvis espanyoles que prenien decisions amb criteris polítics i no pas de rendibilitat econòmica). Això va fer que s’arribés a un punt en què hi havia excés de capacitat (com a Espanya es va arribar a un punt en què hi havia massa edificis, trens i aeroports): hi ha massa empreses que no poden vendre el que produeixen i massa bancs que no poden recuperar els crèdits. El lideratge xinès entén que el model de creixement ha de deixar d’estar centrat en la inversió i passar a fomentar el consum. El que passa és que no queda clar com faran el canvi i si l’aconseguiran fer sense que l’economia esclati com va fer l’economia espanyola. En tot cas, les reduïdes taxes de creixement xineses fan que el tercer gran motor de l’economia mundial també estigui gripat, i això afecta tota una constel·lació de països emergents que, directament o indirectament, depenen crucialment de la Xina. Entre aquests, hi ha gairebé tots els de l’Àsia i l’Àfrica i alguns de l’Amèrica Llatina com Xile o el Perú.

Comencem el darrer trimestre del 2014 i el que havia de ser un gran any per l’economia mundial s’està convertint en el malson que sempre comporta volar amb un sol motor.

stats