Com més altes són les expectatives, més augmenta la possibilitat d’una decepció. I l’expectativa de sentir el musical de Leonard Bernstein West Side Story al Liceu, en un concert dirigit per Gustavo Dudamel (que ja s’havia encarregat de conduir la banda sonora de la pel·lícula de Spielberg el 2021), era a dalt de tot. Per això hi vam entrar enjogassats i en vam sortir emocionats, perquè crec que cap dels espectadors que érem al Liceu dimarts al vespre oblidarem mai aquest West Side Story.
Tot va ser espectacular: la conducció de memòria de Dudamel d’una partitura exuberant, on no paren d’entrar i sortir ritmes de jazz, de mambo, de música simfònica i llatina, les més diverses percussions, guitarres espanyoles i elèctriques, més, esclar, les veus dels solistes i dels cors. Bernstein va compondre un decorat sonor canònic de la Nova York de mitjans del segle XX, i Dudamel i l’Orquestra i el Cor del Liceu el van desplegar a l’escenari de la Rambla, ben bé com si fóssim a la banda de ponent de Manhattan setanta anys enrere.
L’alegria era visible a les cares de l’orquestra quan interpretaven les tonades d’un musical que tots podríem taral·lejar. I un punt de trista ironia s’apoderava de la platea quan els personatges porto-riquenys cantaven allò de “I like to be in America”, aquell agraïment confiat i orgullós de l’immigrant que ha deixat les estretors del Carib per viure entre gratacels, Cadillacs, neveres i televisors.
Al final de la vetllada, acompanyats per uns eufòrics Salvador Alemany i Víctor García de Gomar, els artistes anaven rebent felicitacions. Dudamel va abraçar-se amb l’Albert Costa, amb qui havia visitat dies enrere el celler Vall Llach a Porrera, al Priorat, mentre li deia: “El jueves lo volveremos a gozar”.
