19/11/2021

Les xarxes, policies del pensament

2 min

Twitter es va popularitzar a l'estat espanyol molt vinculat a l'erupció democràtica que va suposar la revolta del 15-M. Avui ens preguntem què domina aquesta xarxa social: si la funció d'àgora pública o la d'espai de control social, del que pot ser dit. Moltes periodistes, polítiques o activistes confessen que ja no s'atreveixen amb certs temes polèmics –pot ser la prostitució o la llei trans però també algun aspecte del Procés–. D'altres, directament, han abandonat aquesta xarxa social –o d'altres– davant del primer o enèsim atac de les hordes indignades on es multipliquen insults, amenaces i fins i tot apel·lacions a qui els ha contractat perquè aquesta persona sigui acomiadada. Algunes ho són.

Les xarxes són ambivalents. Als periodistes ens permeten tenir una comunitat de gent interessada en allò que diem. Discutir amb aquesta gent és valuós, prendre el pols a l'actualitat també. Però pot passar que el teu pensament no estigui alineat amb el clima del moment, o que creguis que la complexitat que exigeix determinat tema no serà respectada al debat. Aquest és un dels pitjors efectes de les xarxes: les discussions se simplifiquen, les idees que hi circulen més aviat són les extremes, les més polaritzades –és a dir, les que tenen més càrrega moral–. No hi ha cap secret, els algoritmes estan dissenyats precisament perquè passi això.

Les extremes dretes han crescut en aquest caldo de cultiu. És com si els algoritmes estiguessin pensats per a elles, perquè circulin fake news, exabruptes, per servir d'escenari a confrontacions sense quarter. És a dir, perquè generin subjectivitats a to amb les guerres culturals. Però perquè això funcioni hi ha d'haver una contrapart. Una “esquerra” que vulgui jugar al joc de l'escàndol moral o de l'escarni públic –una reacció que precisament busquen els partits ultres per difondre'n més les idees–. Aquesta esquerra, cosa que resulta més inquietant, no es dedica només a confrontar amb els oposats sinó que s'acarnissa més amb els seus.

Sembla que les xarxes s'han muntat sobre una característica de les formes de politització contemporània, almenys la que s'expressa comunicativament, aquella de la política moralista o la policia semiòtica. Aquella que persegueix amb acarnissament el que no pensa igual, o el que fa una relliscada en l'expressió com si tot es jugués al món de les idees. La conseqüència és un cert antintel·lectualisme també en l'àmbit del progressisme. Com diu la pensadora Wendy Brown, abans la tradició d'esquerres era la de la crítica als problemes estructurals. Avui s'assenyala persones i actituds i se'ls culpabilitza com si fossin la causa de l'opressió. Això acaba amb la crítica perquè sembla que la justícia sigui un problema del discurs i no de formacions de poder històriques, politicoeconòmiques i culturals. Per dir-ho així, ni perseguir individus, ni impedir les seves expressions racistes o masclistes acabarà amb la llei d'estrangeria o la divisió sexual del treball.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga
stats