On és el públic de la cultura?

Si la cultura depèn únicament de l'activitat pública, inevitablement acaba sent més elitista

Qualsevol pressupost públic, si s'aprova, neix hipotecat en un 90% o 95%. Els costos de personal, els manteniments, els programes consolidats i les transferències fixes el deixen amb molt poc marge de maniobra. Evidentment pot créixer, però amb tota probabilitat aquest augment també estarà hipotecat per l'increment del cost de la vida o pels dèficits acumulats en anys anteriors. Per a l'administració fer coses noves, i no únicament dir-ho, implica deixar de banda algunes de les antigues, racionalitzar les despeses per centrar-se en les imprescindibles i prioritzar les futures.
Aquesta és la realitat, i si ja afecta de manera crua els serveis obligatoris que s'emporten la major part del pressupost amb despeses fixes enormes, és fàcil imaginar com impacta en algunes àrees pressupostàriament residuals, com les de cultura. Tal com es gestiona avui dia la política cultural, és impossible fer un salt endavant que ens permeti sortir de la crisi que afecta els creadors, que limita la qualitat de les produccions i que no aconsegueix atraure nous públics cap al consum cultural.

La cultura no pot ser gratuïta 'ad eternum', ni pot oferir-se a un preu que no estigui emparat en una estratègia econòmica

Des de les estratègies culturals podem discutir d'educació, podem programar espectacles als barris i podem incentivar l'associacionisme participatiu, però el que no podem fer és deixar de donar respostes a les demandes dels creadors, millorar la qualitat dels continguts i incentivar l’accés dels ciutadans als escenaris on la cultura s'exhibeix. No podem deixar-ho de banda perquè al final aquests són els agents als quals ens devem. El contingut cultural és un intermediari entre el ciutadà i els professionals del sector, i la feina d'un departament de Cultura és facilitar aquestes tasques. Per això s'elaboren programes de difusió, s'organitzen festivals i es col·labora amb les produccions, i per això és creen equipaments i s'atorguen subvencions.

Quan el pressupost no creix i es volen fer coses noves sense que les activitats consolidades incrementin a poc a poc el seu nivell d'autofinançament el resultat és un desastre. I això és el que passa a les nostres institucions. Per això la precarietat augmenta, la incertesa es dispara i el sistema cultural –que estructuralment és fràgil– es desregula.

La cultura no pot ser gratuïta 'ad eternum', ni pot oferir-se a un preu que no estigui emparat amb una estratègia econòmica. I aquest criteri és doblement vàlid per a aquelles activitats que ja han superat el seu període de risc i s'han consolidat. Avui dia hi ha la sensació generalitzada que el pes de l'activitat organitzada directament des de les institucions està augmentant i que a l'activitat privada se la convida a dependre d'ella mateixa. No obstant això, aquesta mateixa administració competeix amb el mercat oferint continguts a preus baixos, limitant la capacitat comercial de les empreses amb normatives restrictives i qüestionant la qualitat d'aquelles propostes a què han condemnat a dependre del lliure mercat.

L'única solució real per a la nostra vida cultural és incrementar els públics 

Lamentablement, aquestes pràctiques no es concentren en projectes de 'show business' o en continguts mediàtics de poc risc artístic, ni tampoc en activitats de divulgació cultural en barris o en zones desateses. En aquests casos el debat seria legítim i adient. El problema és que també passa amb propostes alternatives, clarament arriscades i compromeses amb el talent emergent que compleixen una funció de suplència i que tampoc tenen un suport decidit de l'administració.

Si la cultura depèn únicament de l'activitat pública, inevitablement acaba sent més elitista. Ho és en aquelles propostes exquisides que només congreguen els aficionats iniciats i ho és en aquelles més populars perquè estan plantejades per a reduïdes minories.

Cal legislar millor, cal apujar els pressupostos, cal gestionar amb més tacte, cal elaborar nous protocols de complicitat entre l'àmbit públic i el privat, però l'única solució real per a la nostra vida cultural és incrementar els públics. Mentre aquest no sigui l'eix central de totes les polítiques culturals, el sector i els seus professionals viuran en una eterna crisi.

Més continguts de