Crítica De TvA la televisió, cada vegada més la política es porta al terreny de garantir l’espectacle per a l’espectador. El paradigma el vam veure ahir a la nit amb el debat que va organitzar TV3. Dues hores de durada però sis hores de programació especial en directe, que començava a mitja tarda rebent els candidats amb una catifa vermella. Un detall excessiu i fins i tot ofensiu. Els codis visuals del glamur de les gales cinematogràfiques adaptats al xou polític en una campanya que, per la pandèmia, havia de semblar més austera que mai. Música amb fanfàrria èpica de fons, un seguiment a vista d’ocell dels cotxes dels candidats arribant a les instal·lacions de la cadena, Toni Cruanyes retransmetent el comitè de recepció, explicacions de com es duria a terme aquell “desplegament de mitjans sense precedents”, un compte enrere en pantalla per intensificar l’emoció i una foto de grup amb mampares de separació que semblava que els candidats estiguessin a punt d’arrencar la cursa del Grand National.
Com sempre, un plató majestuós. En això TV3 no falla mai. I una introducció eterna del moderador, Vicent Sanchis. Només vam haver d’esperar dinou segons per sentir la tradicional escomesa de Ciutadans a TV3. I Vox només en va trigar quaranta-cinc a amenaçar amb tancar-la. Els faristols eren baixets i Aragonès era l’únic que semblava tenir-lo a mida. El candidat socialista va mantenir el rècord en la barra del temps gairebé durant tot el debat i va ser el més increpat. Entre tots li van cedir el rol de president. Cada vegada que un adversari deia Señor Illa semblava que exclamessin Señoría com si interpel·lessin un jutge. El líder del PP es va divertir en el joc de la rèplica i DolorsSabater va patir i va fer patir.
El resum de les millors jugades
La pausa de publicitat va anar bé per reactivar la intensitat del debat i fer que s’increpessin més entre ells. Va ser com un partit avorrit que va tenir bons moments, i amb el resum de les millors jugades sembla que hagi sigut millor. Ara bé, a l’hora de dirigir-se directament a l’espectador, al ciutadà, a l’hora de demostrar una capacitat per connectar amb els electors, és obvi que no estan a l’altura que demana l’espectacle televisiu de la política. Els candidats no dominen, ni de bon tros, el mitjà que ha de determinar el seu èxit. La catifa vermella no se la mereixen.
