Desobediència institucional: un recurs més simbòlic que efectiu

Barcelona"La desobediència és simbòlica o efectiva en funció del volum de gent que l'exerceix. Si desobeeix una sola persona, té un problema. Si en desobeeixen un milió, el problema el té l'Estat". Així s'expressava en conversa amb l'ARA la catedràtica de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona Mercè Barceló, exlletrada del Tribunal Constitucional. Els eventuals actes de desobediència civil i institucional –o actes de sobirania o desconnexió, en funció de qui ho digui– en el camí per exercir la independència política planen sobre el debat polític català com a possible arma per superar el bloqueig institucional i jurídic de l'estat espanyol –les últimes suspensions daten d'aquest mateix dijous–. I més encara després que la clau de la majoria independentista al Parlament estigui en mans de la CUP, que en la conferència d'aquest dijous condicionava l'acord amb Junts pel Sí als actes de ruptura irreversibles concretats en tres eixos: desobediència, procés constituent i pla de xoc social.

Però ¿és viable i efectiva la via de la desobediència civil i institucional, per exemple, a l'hora de fer cas omís de les suspensions de lleis catalanes per part del Tribunal Constitucional? "En política, els gestos sempre tenen importància, però l'efectivitat és nul·la", assevera a l'ARA el catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona Joan Queralt. Perquè en casos com, per exemple, la suspensió del decret contra la pobresa energètica, l'impost sobre els dipòsits bancaris o a les operadores d'ADSL –tres de les lleis bloquejades pendents de resolució del TC–, el cert és que la Generalitat no té capacitat efectiva, d'entrada, per imposar el compliment de normatives suspeses o pendents de sentència de tribunals espanyols.

"Vostè té la llei suspesa" és segurament la resposta de companyies i empreses si fossin requerides per la Generalitat a pagar-li a ella els impostos, explica Joan Queralt. Perquè és fàcilment previsible que les companyies afectades s'empararien en l'ordenament legal vigent a Espanya per ignorar un eventual requeriment de pagament de la Generalitat, com va fer la banca quan el TC va aixecar la suspensió cautelar de l'impost sobre els dipòsits bancaris: va respondre al requeriment de pagament que reservaria una partida, però no pagaria la Generalitat fins que el Constitucional resolgués si ho havia de fer. I en un cas de xoc de legalitats evident, l'Estat, explica Mercè Barceló, podria aprofitar per buscar empara en la legislació internacional. I en aquest cas, té les de guanyar, perquè, malgrat tot, jurídicament "el dret a la desobediència no existeix".

Desobediència ciutadana i dels funcionaris

Una cosa diferent seria en les matèries que depenen de la voluntat de la ciutadania, com per exemple que les empreses i autònoms ingressessin els impostos dels treballadors a la Hisenda catalana en lloc de l'espanyola. En aquest cas, "no seria esbojarrat" pensar en possibles desobediències, respon Barceló, que, això sí, insisteix que seria bàsic focalitzar les eventuals accions en els àmbits en què pugui haver-hi més massa crítica disposada a exercir-les. "S'ha de fer bé" perquè sigui efectiu, i "fer-ho bé" pot voler dir "fer recaure la iniciativa en la ciutadania", afegeix. Perquè és així, amb un seguiment social massiu, que es pot arribar a curtcircuitar la capacitat de l'Estat de perseguir la desobediència.

En canvi, considera que cal evitar en la mesura del possible que el pes de desobeir recaigui en col·lectius sobre els quals l'Estat té més capacitat de càstig, com seria el cos funcionarial –seria el cas dels mestres amb la llei Wert, per exemple–, que podria enfrontar-se a sancions com la mateixa expulsió, en el pitjor dels casos. Però també en aquest cas, el nivell d'adhesió del cos funcionarial seria clau per determinar la capacitat de l'Estat de castigar-ho. D'eines jurídiques per impedir-ho, l'Estat en té. Una altra cosa és la capacitat de desplegar-les en un cas massiu: pot expulsar 10 funcionaris, però el càstig esdevindria inviable si qui desobeís fossin, per exemple, 30.000 mestres.

En una altra esfera se situaria l'eventual desobediència institucional. D'aquí que el govern del PP hagi impulsat –en solitari– la reforma de la llei del Tribunal Constitucional, per dotar-lo d'eines per perseguir eventuals incompliments de suspensions o sentències dictades per l'alt tribunal. Eines que li atorgaran la capacitat per fer efectiva l'execució de sentències sota risc d'inhabilitació de qui s'hi negués. De fet, la setmana que ve el president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, la consellera en funcions Irene Rigau i l'exvicepresidenta Joana Ortega declararan davant la justícia per haver "desobeït" la suspensió del 9-N alternatiu ordenada pel TC.

El primer pas, no reconèixer el TC

Però així, doncs, com es fa el trànsit cap a una nova legalitat que substitueixi l'ordenament constitucional espanyol? "De llei a llei, sense caos", responia el cap de files de la CUP, Antonio Baños. Aquí hi ha la clau de volta. Una dels primers actes en aquesta direcció, explica Mercè Barceló, podria ser deixar de reconèixer explícitament l'autoritat del Tribunal Constitucional, començant perquè la Generalitat deixi de recórrer-hi per plantejar-hi conflictes competencials. "No seria una mesura original. Ho va fer el govern basc durant uns anys. I no va passar res", recorda. Es refereix a l'època de Xabier Arzallus al capdavant del PNB, durant la qual el govern basc no presentava conflictes competencials al TC perquè considerava que era un tribunal mancat de legitimitat al País Basc, on la ciutadania es va abstenir majoritàriament en el referèndum constitucional del 1978.

Una forma simbòlica de no reconèixer un tribunal que, de fet, la immensa majoria de forces polítiques catalanes consideren deslegitimat i polititzat. Un "àrbitre comprat", va dir el 2014 Juan José Ibarretxe.