MadridLes places d’Azca a Madrid, adjacents als mastodòntics ministeris construïts en època franquista i que avui encara ocupen departaments del govern espanyol, van ser escenari d’adolescència d’un Pedro Sánchez que va fer la transició a l’edat adulta tard, confessa, i amb gustos peculiars. Allà se’l podia veure contorsionant el seu metre noranta amb moviments de break dance, vestit amb xandalls vistosos i vambes de cordills fosforescents, senyal d’identitat estilística d’uns finals dels 80 encegadorament fluor. Gairebé 30 anys després, aquelles places el van veure entrar encorbatat per les portes nobles dels ministeris, convertit en president espanyol. Sánchez sempre torna. Tot i que pel camí ha transitat amb toprocks, footworks, powermoves i freezes -els quatre moviments bàsics del break - una carrera política acrobàtica.
El b-boy de Tetuán (el barri de Madrid on va néixer, el 1972, en una família benestant) ha protagonitzat una autèntica cursa d’obstacles cap a la cúspide política espanyola. Va quedar en tres ocasions a les portes d’obtenir representació en unes eleccions, condemnat “a tirar currículums” per uns mesos. Però sempre tornava, gràcies a les renúncies dels que el precedien a les llistes. El destí es va conjurar per donar-li sempre un racó discret al Congrés, des del qual el 2014 va acabar llençant una ofensiva per la direcció socialista, avalat per una Susana Díaz que després es convertiria en Nèmesi i forjaria la personalitat política de Sánchez, per oposició. Sánchez va combatre l’expulsió de la secretaria general, el 2016, al guanyar unes noves primàries, aquest cop contra l’aparell i amb un discurs escorat a l’esquerra i plurinacional que ha oblidat després de desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa gràcies a una moció de censura oportunista després de la sentència Gürtel. Sánchez s’ha guanyat a pols la imatge de polític resistent, explotada en les seves polèmiques memòries preelectorals, un Manual de resistencia del qual ningú discuteix el títol. S’ha esmunyit amb flexibilitat breaker, adaptant, si calia, el discurs a les circumstàncies, de les crisis més esclatants, i n’ha acostumat a sortir reforçat, gràcies a una tossuderia ferrítica. Avui, la prova definitiva. Una altra.
