UE CITA AMB LES URNES
Política 04/05/2014

L’abstenció, el vot de càstig i el populisme desafien la UE

Carme Colomina
4 min

BarcelonaAquest cop la campanya electoral europea s’ha vestit a l’americana. Pels carrers de Brussel·les hi circula aquests dies un autobús blau amb una gran imatge del candidat del Partit Popular Europeu, Jean-Claude Juncker, amb el Twitter i l’etiqueta de suport. El veterà polític luxemburguès s’ha arremangat -com tots els seus rivals- a fer mítings de punta a punta de la Unió. El seu rival socialista, Martin Schulz, reclama una veritable politització de les institucions europees. I les grans cadenes de televisió s’han apuntat a emetre debats multilingües entre tots els candidats.

Juncker concentrarà moltes de les seves aparicions als països del nord i l’est d’Europa, on els seus anys de presidència de l’Eurogrup no li passaran tanta factura com al sud. Schulz, en canvi, desplegarà bona part dels esforços a França, Itàlia i Espanya. És a dir, allà on l’etiqueta d’alemany que no compra l’obediència cega a les polítiques d’austeritat pot ser un plus per als seus col·legues socialdemòcrates.

L’examen definitiu

Es tracta de les primeres eleccions europees des que la crisi econòmica ha amenaçat la supervivència de l’euro, ha transformat la geografia política i social de la Unió i ha alimentat l’emergència de nous partits als límits de l’esquerra i la dreta de l’arc polític europeu. Només vuit dels 28 governs dels estats membres han aconseguit ser reelegits aquests anys. La resta van caure víctimes del càstig electoral. Salvar l’euro ha tingut un cost molt alt en llocs de treball, desigualtat i cohesió social.

“Des que va començar la crisi, la urgència per trobar acords va amagar les deliberacions i les va fer menys transparents, va limitar el nombre de participants en les negociacions i totes les mesures es van anunciar com a fets consumats”, resumeix Heather Grabbe, de l’Open Society European Policy Institute, a Brussel·les. Aquesta manera de fer ha erosionat la legitimitat democràtica amb què es van prendre decisions tan extremes i ha fet créixer la desconfiança en les institucions comunitàries.

Tot i que la crisi política no es limita a la bombolla de Brussel·les, és difícil saber quants europeus aniran a votar per castigar una Unió que consideren responsable d’aquest daltabaix. És per això que aquestes eleccions a l’Eurocambra són alguna cosa més. Un Parlament dèbil o sota la pressió de forces euroescèptiques podria deixar tocada de mort la legitimitat d’aquest projecte europeu en hores baixes.

Guanya l’abstenció

Ha calgut una crisi econòmica i política que ha dividit profundament la UE, i el desencantament majoritari de la població europea, perquè Brussel·les arribi a la conclusió que cal una bona sacsejada política que aturi el declivi. El dubte és saber si la promesa de votar l’Eurocambra i poder escollir també el futur president de la Comissió Europea serà suficient perquè els ciutadans s’acostin a les urnes.

Fa cinc anys només van votar un 43% dels electors (a Catalunya, menys del 38%). L’abstenció ha estat tradicionalment la guanyadora de les europees, considerades de segona. A cada convocatòria s’ha perdut participació.

A França, per exemple, on els sondejos preveuen que el 60% dels joves es quedaran a casa el 25 de maig, s’han posat en marxa tot d’iniciatives per promoure el vot. Des de campanyes televisives on el dibuixant Plantu o l’actor Dany Boon expliquen la seva idea d’Europa, fins a la proposta dels Joves Europeus del departament d’Isèra de repartir condons per dir que cal decidir-se pels uns o els altres.

“Jo no crec que l’elecció directa del president de la Comissió Europea canviï les coses”, confessa Jan Zielonka, professor de la Universitat d’Oxford. “Estem davant d’una crisi profunda de cohesió, una crisi de confiança i una crisi d’imaginació amb molt poques solucions per combatre-les”, assegura aquest expert, entrevistat per un think tank europeu.

L’amenaça populista

Els grans partits polítics han volgut convertir aquestes eleccions en una confrontació dreta-esquerra per decidir el successor de Durão Barroso, però hi ha una altra veritable batalla en joc en aquests comicis: el poder que tindran les forces euroescèptiques en el futur Parlament.

El populisme s’aferra al discurs antiimmigració, antiausteritat i anti-Europa per forjar una aliança contra el que ells anomenen “el monstre de Brussel·les”. Una coalició antiestablishment que aspira a tenir grup propi a l’Eurocambra i així guanyar quotes de poder, presència mediàtica i un tros més gran del pastís del finançament dels partits polítics europeus.

“Són més perillosos que el Tea Party”, escriu l’analista europeu Mark Leonard. “La dreta nord-americana vol debilitar el Congrés i el govern nord-americà, però no s’oposa a l’existència dels Estats Units”, diu Leonard. En canvi, la líder de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, que en aquests moments encapçala les enquestes d’intenció de vot al seu país, declara obertament que el seu objectiu és “destruir la UE des de l’interior”. Pels euroescèptics, Europa és el problema i els estats són la solució. Uns estats replegats en ells mateixos, que posen traves a la lliure circulació de persones, limiten la solidaritat entre països i reclamen que els retornin competències cedides a Brussel·les.

Però el populisme no és l’única amenaça. La seva força es pot fer encara més gran si els partits tradicionals s’equivoquen en la resposta i, en comptes d’encarar les reformes necessàries, s’atrinxeren en un nosaltres contra tots els que protesten.

La crisi ha portat una consciència més clara de quin poder real té la Unió sobre el nostre dia a dia. Els mercats financers s’han calmat, però les ferides polítiques i democràtiques de la UE encara couen. La gran incògnita, però, és saber com es traduirà aquesta crisi en vots.

stats