Un Govern pensat per durar i centrar-se en la gestió

BarcelonaDel tàndem Aragonès-Artadi hem passat a un duet Aragonès-Puigneró per conduir el nou Govern. La primera conclusió, bastant òbvia, és que Jordi Puigneró no té, almenys per ara, el pes polític que li hauria atorgat Elsa Artadi al càrrec. Per tant, d’alguna manera es confirma l’aposta pels perfils més tècnics i de gestió, en detriment dels més polítics. Puigneró es pot entendre bé amb Aragonès en aquest sentit, amb el benentès que les crisis, que inevitablement arribaran, s’hauran de resoldre entre el nou president i el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, que és el responsable gairebé únic de la tria dels noms que pertocaven al seu partit.

Aquest és un Govern, doncs, pensat per durar i per centrar-se en la gestió. I això és així perquè Sànchez necessita aquest temps per culminar el trànsit de moviment a partit que està pilotant a Junts, i perquè ERC vol demostrar que la seva via, la de l’acumulació de forces i l’aposta pel diàleg, és la bona. Aquest és un primer missatge que té com a objectiu tant desactivar la previsible oposició que vindrà de l’independentisme més irredempt (l’eix Borràs-Torra) com des de l’unionisme que somia amb un altre Govern inestable (del PSC a la dreta).

Una de les claus que explica l’acord de govern és que tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont han fet el seu particular pas al costat i han delegat en Aragonès i Sànchez. Entre Junqueras i Puigdemont hi ha un abisme emocional que tres anys de feina de coaching de les entitats, especialment Òmnium, no han aconseguit superar. Tant Aragonès com Sànchez (i Puigneró) porten motxilles molt més petites, i aquí del que es tracta, com subratlla sempre el secretari general de Junts, és de “refer confiances”.

Un altre element a destacar és que Junts ha decidit lliurar la batalla per recuperar la bandera que tradicionalment havia estat signe d’identitat de CiU: la bona gestió i la relació privilegiada amb el món econòmic. Aquesta és una de les claus del fitxatge de Jaume Giró, el veritable cop d’efecte (i d’autoritat) de la formació de Govern. Sànchez està decidit a construir un partit seriós i de govern, una Convergència del segle XXI, ideològicament elàstica i irreductiblement independentista, però sense els tics i les rèmores del pujolisme.

Puigdemontistes i convergents

Aquesta tasca, d’una enorme complexitat, l’està emprenent Sànchez en solitari i contra els elements, com una mena de Quixot. Amb el nou Govern s’ha allunyat tant del nucli dur del puigdemontisme dels últims anys (Artadi, Rius, Batet), com del pinyol convergent que encara quedava (Budó i Calvet com a representants de Jordi Turull i Josep Rull). De l’èxit d’aquesta transició cap a un nou Junts en dependrà també l’èxit del nou executiu.

Però no es pot oblidar que, en tot Govern, l’element que marca la diferència és el president. Aragonès haurà de liderar un procés de diàleg amb l’Estat de resultat incert i que és una espasa de Dàmocles per a l’equador del mandat. De la seva capacitat per convèncer Pedro Sánchez que s’ha de moure per omplir la negociació de contingut en dependrà també no només l’estabilitat del seu Govern, sinó el seu futur polític. Tots dos es necessiten. I això sempre és un avantatge quan es tracta del president espanyol.