Política 12/02/2022

"Amb l'AVE pots anar a treballar a Madrid cada dia des de Valladolid"

Dia 1: Del bressol de la Ribera del Duero fins a Lleó passant per la capital odiada per tothom

6 min
Zona coneguda com la Acera de Recoletos, a prop de l'estació de l'AVE de Valladolid.
Dossier Castella rica, Lleó pobre Desplega
1
Castella rica, Lleó pobre
2.
"Amb l'AVE pots anar a treballar a Madrid cada dia des de Valladolid"
3.
"Aquí la gent viu de les jubilacions de la mineria, i els joves marxen"
4.
Burgos, la província 'catalana' de Castella i Lleó
5.
Els gràfics que expliquen les eleccions de Castella i Lleó

Peñafiel-Valladolid-LleóLa primera parada de la nostra ruta és la població de Peñafiel, a la província de Valladolid, un dels bressols de la DO de la Ribera del Duero. Es tracta d’un municipi de 5.000 habitants, coronat per un castell amb els merlets tan perfectes que recorda els models d’Exin Castillos. Venint des d’Aranda de Duero se succeeixen les vinyes amb unes instal·lacions metàl·liques tan ben arrenglerades que recorden les defenses nazis d’Omaha Beach. A Peñafiel es respira prosperitat. Hi destaca l’edifici del celler Protos, dissenyat per un premi Pritzker com Ricard Rogers i símbol de la puixança de la marca. Els gegants com Protos conviuen amb petits productors com Rubén Ramos, que té un celler amb el mateix nom amb una producció limitada de 60.000 ampolles l’any. Ramos ens explica que la prosperitat s’acaba allà on hi ha el límit de la DO. "Aquí a pocs quilòmetres hi ha pobles que han perdut dos terços de la població, és molt trist".

Rubén Ramos, agricultor i viticultor, en un dels terrenys on cultiva cereal a prop de Peñafiel.
El viticultor Rubén Ramos ens ensenya la seva bodega a Peñafiel, a la Ribera del Duero.

Per entendre el caràcter adust dels castellans s’ha d’haver experimentat el vent fred que et colpeja la cara en els ermassos on es cultiva el cereal. Els tons són grocs i d’un marró fosc que mostra la duresa d’aquella terra i d’aquell clima. "Aquí podem arribar als 8 graus sota zero fàcilment", explica Ramos, que a part de tenir el celler també és agricultor, seguint la tradició secular de la família. Amb la seva furgoneta recorrem el que podríem definir com la geografia de l’oportunitat perduda, la d’aquells pobles que el 1983 no van considerar necessari formar part de la DO i que avui llangueixen maleint aquella mala decisió. Pobles com Corrales de Duero o San Llorente, on queden a penes alguns pagesos i pastors d’ovelles com Pedro, de rostre vermellós i colrat pel sol, que s’espanta quan veu aparèixer un fotògraf. "No, a mi no, hi ha gent molt més important que jo!", exclama mentre crida els seus gossos perquè facin entrar el ramat a l’estable.

Pedro, pastor d'ovelles, amb els seus gossos al poble de San Llorente, a Valladolid.

Rubén Ramos reconeix que la decisió de dedicar-se al vi i comprar vinyes dins de la DO va ser un gran encert. "Tu saps el que és saber que algú a Dinamarca està bevent el teu vi?", afirma cofoi.

El centralisme de Valladolid

A una seixantena de quilòmetres es troba Valladolid, capital de la província i oficiosa de la comunitat autònoma, ja que a l’Estatut no es fixa quina ciutat ha d’ostentar aquesta funció de forma oficial. Tothom amb qui parlem es queixa del centralisme de Valladolid. "És que s’han emportat fins i tot el banc de sang", es queixarà un sindicalista burgalès. I el cert és que Valladolid respira aires de capitalitat, amb multitud d’edificis oficials i una economia amb empreses d’automoció importants com la Renault o Iveco i ara espera amb candeletes la instal·lació d’una fàbrica d’autobusos de la marca índia Switch, que s’espera que crearà 2.000 llocs de treball. A prop de la conselleria de Sanitat, on hem quedat amb l’epidemiòleg Nacho Rosell, hi ha situada l'Acera de Recoletos, un bulevard amb pisos elegants i un parc, el Campo Grande, per on deambulen paons. Rosell ens explica que quan té una reunió al ministeri a Madrid només ha de sortir amb una hora d’antelació del seu despatx, recórrer els 5 minuts que el separen de l’estació de l’AVE, i plantar-se a Atocha en 50 minuts. "Des de Valladolid ja pots anar a treballar a Madrid cada dia", afirma.

Hem quedat amb Rosell perquè ens expliqui per què a Castella i Lleó la pandèmia ha fet tants estralls, amb una mortalitat de les més altes de l’Estat. "Els motius són diversos, però bàsicament es deu al fet que tenim una població envellida". "A més a més –continua– tenim molta gent en residències, un 2% de la població. Tenim el 12% de la població residencial d’Espanya quan només representem un 5% del total". Aquesta dada em resulta sorprenent. Per què hi ha tanta gent en residències a Castella i Lleó? La resposta em deixa glaçat. "Per què els fills són a Madrid o a un altre lloc, i llavors o te’ls emportes amb tu o els deixes en una residència al seu lloc d’origen". Vet ací com la despoblació acaba sent un ingredient bàsic de la mortaldat durant la pandèmia, quan les residències es van convertir en trampes mortals. "Un altre factor que va tenir importància a l’inici va ser que Madrid va tancar els centres educatius uns dies abans, i això va provocar una estampida d’estudiants cap a tots els racons de Castella i Lleó, i el virus amb ells". Així doncs, la realitat de milers d’estudiants que van a fer la carrera a la capital de l’Estat també va estar darrere de la ràpida expansió del covid en un territori sobre el paper tan ampli i dispers.

L'epidemiòleg Nacho Rosell durant l'entrevista a Valladolid.

Rosell, que malgrat el cognom no és català, però sí catalanòfil, ha viscut molt de prop la gestió de la pandèmia des del seu càrrec de secretari del grup d’experts que assessorava el govern. Allà distingeix dues fases. Les primeres onades, en què la conselleria de Sanitat estava encapçalada per una metgessa de prestigi fitxada per Ciutadans, Verónica Casado, amb restriccions fortes, i les últimes, quan el PP imposa la via Ayuso.

Arribats en aquest punt cal posar xifres a la tragèdia del despoblament. Castella i Lleó perd una mitjana de 12.000 habitants a l’any i n’ha perdut 156.000 des del 2009. Mentre el conjunt d’Espanya creixia un 22% en població els darrers 35 anys, Castella i Lleó n'ha perdut un 8%. "No podem treballar i viure tots en el mateix lloc", es queixava el candidat socialista, Luis Tudanca, en un acte a Madrid el 19 de gener. El cas més dramàtic és el de la província de Zamora, la de menor renda per càpita, que s’està buidant a marxes forçades. El destí predilecte d’aquest èxode és Madrid, on es calcula que hi ha 400.000 persones nascudes a Castella i Lleó. L’efecte aspirador de Madrid, bàsicament de recursos humans i talent, castiga especialment aquesta comunitat. El mateix Rosell aporta una dada definitiva: en els darrers 10 anys, només un de cada 1.000 llocs de treball nous que s'han creat a Espanya ha estat a Castella i Lleó. La baixa taxa d'atur, un 10,3%, és enganyosa a causa de la fugida dels joves i l'alt nombre de jubilats, segons Rosell.

Lleó i la dolça decadència

Abandonem Valladolid i enfilem cap a Lleó. Al llarg de la carretera, a banda i banda, s’alcen majestuosos molins de vent gegants i camps de plaques solars. Castella i Lleó és la comunitat líder en renovables i amb potència eòlica instal·lada, amb 238 parcs que aporten 6.052 megavats. A més a més, de tant en tant avancem tràilers que transporten una ala de molí gegantina, que també es fabriquen aquí. Sembla un cercle virtuós, tot i que demà descobrirem que també hi ha oposició als parcs eòlics.

Molins de vent al costat d'un poble a la carretera que va de Valladolid a Lleó.

Lleó també és una ciutat senyorial, amb una catedral imponent i un barri de moda per degustar tapes de disseny, el Romántico, i un per tastar els productes més tradicionals, l'Húmedo. Aquí se senten molt lluny de Valladolid i de Castella en general. El sentiment lleonesista és fort, i es defensa la creació d’una comunitat autònoma de Lleó, ajuntant aquesta província amb Salamanca i Zamora, amb arguments que recorden el sobiranisme català. Marginació política i econòmica i precedents històrics com a nació independent.

Els números indiquen que els millors dies de Lleó pertanyen al passat, però hi ha sorpreses amagades com la seu de l’Incibe, l’Institut Nacional de Ciberseguretat, que lluita contra els atacs informàtics a les empreses i que es nodreix bàsicament de llicenciats a la Universitat de Lleó. Igualment, la sensació és d’una ciutat immersa en una dolça decadència.

Dossier Castella rica, Lleó pobre
Vés a l’ÍNDEX
stats