Política 12/02/2022

"Aquí la gent viu de les jubilacions de la mineria, i els joves marxen"

Dia 2: El Bierzo i les conques mineres, la perifèria de la perifèria

7 min
Mina abandonada al costat de la carretera que va de Ponferrada a Villablino, a la vall de Laciana.
Dossier Castella rica, Lleó pobre Desplega
1
Castella rica, Lleó pobre
2.
"Amb l'AVE pots anar a treballar a Madrid cada dia des de Valladolid"
3.
"Aquí la gent viu de les jubilacions de la mineria, i els joves marxen"
4.
Burgos, la província 'catalana' de Castella i Lleó
5.
Els gràfics que expliquen les eleccions de Castella i Lleó

Lleó-Corullón-Caboalles-LleóHi ha un acudit sobre El Bierzo que diu més o menys així: "Els de Lleó no suporten els de Castella, els del Bierzo no suporten els de Lleó, i els de Ponferrada no suporten els de Villafranca". Als confins de Lleó, tocant a Galícia, trobem una comarca que ha desenvolupat una identitat i una imatge de marca pròpia, molt lligada al món del vi i els productes de la terra. El Bierzo és zona de frontera, se senten molt pròxims a Galícia i fins i tot en alguns pobles es parla gallec, i després de veure com es desmantellava la indústria pesant que depenia de la mineria, s’ha reinventat cap al turisme enològic i sostenible.

La gastronomia és el seu punt fort i hi ha locals històrics com el Mesón don Nacho, una autèntica institució a la comarca, situat a Villafranca del Bierzo, i que ara porta el fill del fundador, Pedro Cao. El seu germà, però, Nacho Cao, va decidir emigrar fa 15 anys al País Valencià per la manca d'oportunitats laborals a la zona i per formar-se en l’àmbit de l’hostaleria. Ara treballa en un hotel a Peníscola, al Baix Maestrat. La pregunta és clara. Tornaria ara que el Bierzo està de moda? "No ho descartaria, i fins i tot m'agradaria, però allà tot són microprojectes familiars, i no és tan fàcil trobar feina", comenta per telèfon.

Però ara hi ha una amenaça latent contra aquesta aposta estratègica pel turisme sostenible: set parcs eòlics que volen instal·lar en zones de muntanya gairebé verges. Al poble de Corullón ens trobem amb Susana Davila, Eduardo Silva i Marcos Rodríguez. Formen part de l’associació Rural Sostenible, una de les més actives contra els parcs eòlics a la zona. "Nosaltres som gent d’aquests pobles, volíem fugir de la idea de quatre ecologistes oposant-se a un pla, aquí gairebé tothom hi està en contra", explica Eduardo. Ell és un exemple de l’aposta per un model de turisme sostenible que s’està assajant a la zona. Va tenir un restaurant, però ara és més aviat un dinamitzador, per exemple del mercat de productes de la terra. Susana Davila és un cas singular. Ella és de Vigo, però fa deu anys es va instal·lar al Bierzo i aquí ha trobat el seu lloc també en l’àmbit del turisme rural. I finalment, Marcos, que és un fotògraf artístic que ajuda l’associació a documentar els paisatges en perill pels parcs eòlics.

Marcos Rodríguez, Eduardo Silva i Susana Davila, de la plataforma Rural Sostenible, davant la zona on volen instal·lar parcs eòlics.

Ens porten al davant de la Peña del Seo, on hi havia una mina de tungstè de la qual s’extreia mineral que els nazis compraven per construir munició. Aquesta és zona de maquis i llegendes, amb una boirina que ho envolta tot. "L’impacte paisatgístic seria brutal, i a més la majoria dels terrenys on estan planificats són comunals", es queixa Silva, que admet que algunes juntes veïnals poden caure en la temptació d’acceptar uns diners a canvi de la instal·lació dels molins.

Una mica més enllà, tocant ja a Galícia, es troba la fageda de Busmayor, la més occidental d’Europa, i just al damunt també hi hauria molins. La casualitat fa que mentre recorrem aquells camins de muntanya ens trobem un jove naturalista armat amb uns prismàtics que està fent un informe d’impacte ambiental per a una de les empreses energètiques. "Estic buscant voltors, però no sé què he de trobar per aturar el projecte, la veritat", ens diu bastant abatut. "Un amic meu va trobar galls fers, que estan protegits, i el projecte es va fer igual". Els nostres activistes l’animen a continuar buscant i a fer el que es pugui.

Vista de les muntanyes del Bierzo on es volen instal·lar fins a set parcs eòlics.

"És molt injust", comenta Susana Davila, "aquí estem fent les coses bé per tirar endavant amb el nostre estil de vida i ara això amenaça amb destrossar-ho tot". El problema no són tant els molins, que també, sinó les torres d’evacuació de l’electricitat, que passen al costat de vinyes centenàries. El sector del vi també està en peu de guerra.

Anem a veure un d’aquests viticultors afectats. Marcos García i la seva germana Elena tenen un petit celler, Vinos Valtuille, on elaboren un vi de vinyes que tenen un mínim de 80 anys de varietats autòctones com la mencía. "He vist els plànols de les torres i una d’elles va a només cinc metres de la vinya, una mica més i em toca a sobre", es lamenta. "Mira, ja no demanem ajuda, sinó simplement que no ens fotin. Els que han marxat no tornaran, però almenys que els que quedem tinguem un futur", demana.

El viticultor Marcos Garcia, de Vinos Valtuille, davant les seves vinyes centenàries.

Valtuille és el cor de la DO Bierzo, un poble de 80 habitants amb 10 cellers. El principal problema que tenen aquí és la mà d’obra. "Abans els joves venien a fer la verema i es guanyaven uns diners, però ara no trobem gent. Els joves no venen i tampoc hi ha immigrants", explica López.

L’oposició als parcs eòlics ha unit tota la comarca, des dels veïns als principals viticultors, com Ricardo Pérez Palacios, guanyador dos cops dels 100 punts de la guia Parker amb el vi La Faraona. Palacios ha impulsat l’associació Paisajes i Viñedos del Bierzo, una de les més actives i que té més recursos per enfrontar-se a les energètiques, la majoria estrangeres.

Eduardo Silva, de Rural Sostenible, està convençut que tots aquests projectes són producte de l’especulació amb els fons europeus. "Volen captar el màxim d’aquests fons i no els importa com", assegura. Els parcs estan pendents ara de les autoritzacions definitives per part del ministeri i la Junta, però el tema no està en l’agenda política de la campanya. Som a la perifèria de la perifèria. I aquí hi ha molt pocs vots en joc. La desafecció cap a la idea de Castella i Lleó és visible en els atacs amb pintura que reben els cartells amb el logo de la Junta.

La ruta de les mines abandonades

La carretera que porta des de Ponferrada fins a Villablino, recorrent la conca minera de la vall de Laciana, és com visitar un enorme cementiri d’animals prehistòrics, un paisatge apocalíptic format per centrals tèrmiques tancades com la de Compostilla II i mines abandonades seguint el curs del riu Sil. No hi ha rastre d’activitat humana. Com si hi hagués hagut un cataclisme i el temps s’hagués aturat per sempre. Només queden estructures d’edificis amb els vidres trencats, vagonetes que no van enlloc, cintes de transport de mineral oxidades. La postal d’una conca que va ser rica i avui sent que no té futur.

Mina abandonada a la carretera de Ponferrada a Villablino, a la vall minera de Laciana.

A Caboalles de Abajo ens trobem amb l’escriptor Armando Murias i la seva cosina María Jesús, que és professora d’institut a Villablino. "Aquí la majoria de la població viu de les jubilacions i prejubilacions de la mineria, i els joves marxen", ens comenta Armando. El malson dels tancaments va començar fa 20 anys i va acabar fa pocs anys quan es va clausurar l’última mina. Molts dels parroquians que trobem al bar on hem quedat són miners jubilats, algun d’ells amb evidents problemes amb la beguda. "El problema és que els fills marxen perquè senten que aquí no tenen futur, i en alguns casos també se’n van els pares amb ells", explica l’escriptor. Ell també és un cas semblant, ja que viu a Oviedo i només torna ocasionalment al poble de la seva joventut.

La seva cosina María Jesús sí que s’ha establert aquí definitivament després d’exercir de mestra per Astúries, sempre en zones mineres. "Aquí més que lleonesos som mig asturians i mig gallecs", explica. Les zones frontereres tenen aquest gresol d’identitats, i se senten en terra de ningú, abandonats per tothom.

L'escriptor Armando Murias i la seva cosina María Jesús, professora d'institut, a Caboalles de Abajo.

Volem parlar amb ella del sistema educatiu castellanolleonès i l’èxit dels seus estudiants en les proves Pisa, on són els primers en competència lectora i els segons en matemàtiques i ciències. El professor Gutiérrez, de la Universitat de Salamanca, ja m’havia explicat que Castella i Lleó havia estat la primera zona d’Espanya a ser alfabetitzada de forma massiva al segle XIX, i que això havia creat un pòsit, una consciència compartida de la importància de la cultura com a mètode per progressar a la vida. "Pel que m’expliquen els companys que venen de Castella, allà sí que hi ha aquesta consciència que s’ha d’estudiar, perquè són gent que viu en unes condicions molt difícils al camp, i tenen molta capacitat de sacrifici, però aquí això no passava perquè els joves podien entrar a la mina i guanyar diners de forma molt ràpida", afirma.

"El problema és que aquí no s’ha creat una cultura d’emprenedoria i no hi ha projectes de futur ni s’ha pensat en una reconversió de l’economia. No sabem què passarà quan la gent que rep les prestacions es vagi morint en els pròxims 20 anys", relata compungida. "Al meu institut eren 600 alumnes quan vaig arribar i ara n'hi ha 200", rebla.

Al nostre voltant encara es veu una certa activitat, bars i botigues, i hi ha també una estació d’esquí a prop, però també és visible una mina abandonada al mig del poble. Se sent, però, olor de carbó. "Això és perquè moltes cuines aquí són de carbó, perquè es rebia una part del sou en mineral. Ara l’empresa Hunosa, controlada per l’Estat, ha de comprar carbó a fora per pagar els miners jubilats, és surrealista", diu l’Armando, que ha convertit Caboalles en escenari d’algun dels seus contes, per exemple els recollits al volum Cuando fuimos héroes (Velasco, 2021) i és un expert en argot miner.

La carretera que porta de tornada a Lleó passa per la comarca de Babia, on es retiraven els reis lleonesos a descansar. "Estar en Babia" va passar després a significar estar despistat o absent en castellà. Una metàfora del que li passa a aquest territori tan bonic.

Dossier Castella rica, Lleó pobre
Vés a l’ÍNDEX
stats