Política 07/09/2021

¿Per què no es renoven els càrrecs del Poder Judicial?

Lesmes exhibeix equidistància en les crítiques

2 min
El president del PP, Pablo Casado, durant l’acte d’obertura de l’any judicial.

¿Es pot ser equidistant a l’hora d’interpretar el llarg bloqueig que pateix la renovació del Consell General de Poder Judicial (CGPJ)? ¿I el del Tribunal Constitucional? ¿I no cal preguntar el mateix sobre els membres del Tribunal de Comptes? Segons el president del Tribunal Suprem i el CGPJ, Carlos Lesmes, la culpa és de “la lluita partidista” i dels partits polítics. Ahir, Lesmes, el president okupa del Suprem des del 2018, va col·locar els seus dos principals missatges. Va atacar el govern espanyol almenys en dos flancs: la reforma legal exprés del mes de març que impedeix al CGPJ seguir fent els nomenaments que aprovava la seva majoria conservadora tot i estar en funcions i, així mateix, denunciar la justificació que va donar el govern per als indults als dirigents independentistes. Això últim amb el rei Felip VI al seu costat, que és qui va signar els decrets, encara que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, li demanés ue no ho fes per no fer de còmplice de Pedro Sánchez. Una i altra guitzes antigovernamentals van mirar de diluir les referències a la “lluita partidista” que bloqueja, d’acord amb la versió equidistant de Lesmes, la renovació dels càrrecs. Hi ha gent –amb gran capacitat d’autoengany o simplement propagandistes del PP– que es creu que el bloqueig s’explica perquè hi ha un problema de fons: el sistema d’elecció. Però el problema és de poder pur i dur. Poder que ostenta el PP, esclar, tot i haver perdut les eleccions.

Un acord mort per una filtració

El novembre del 2018 el govern de Pedro Sánchez, representat per la llavors ministra de Justícia, Dolores Delgado, i l’equip de Pablo Casado, representat per l’exministre de Justícia, Rafael Catalá, van arribar a l’acord de renovació. El PP estava d’acord amb reduir la seva presència al CGPJ a 9 membres i va oferir 11 membres als progressistes d’esquerra –PSOE, Podem i altres–, sempre que la presidència fos per a Manuel Marchena, president de la sala segona del Suprem i que ja havia intentat el 2013 ser president sense èxit –pel suport a Lesmes d’Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE. Però vet aquí que el nom de Marchena es va filtrar. La dreta acusa Delgado, tot i que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, enviés per WhatsApp al seu grup –146 senadors– la base d’una explicació que li va donar el secretari general del PP, Teodoro García Egea, on explicava les claus del repartiment 10 a 11 amb l’esquerra. Cosidó, d’acord amb el text d’Egea, afegia: “Amb altres paraules, obtenim el mateix numèricament però posem un president excepcional, que va ser vetat per Rubalcaba el 2013. Un president, gran jurista amb moltíssima experiència en el Suprem, que prestigiarà el Tribunal i el CGPJ i amb una capacitat de lideratge i auctoritas perquè les votacions no siguin 11-10 sinó pròximes al 21-0”. I afegia: “I, a més, controlant la sala segona des de darrere”. “Ha estat una jugada estupenda que he viscut des de primera línia. Ens hi jugàvem les renovacions futures de 2/3 del Suprem i centenars de nomenaments en el poder judicial, vitals per al PP i per al futur d’Espanya”. El missatge va fer explotar el pacte. No van ser les discrepàncies sobre el sistema d’elecció, si el Congrés i el Senat o els jutges. En definitiva, el poder pur i dur.

stats