Rafael Méndez: "Els polítics no s'enfronten als alts funcionaris de l'Estat perquè tindrien problemes"

MadridRafael Méndez (Múrcia, 1975) és un periodista que s’ha fixat en el que passava desapercebut: les esferes dels alts funcionaris de l’Estat. Després de publicar diversos articles d’investigació sobre el funcionament d’aquest grup a la cúspide del poder espanyol, ha fet un llibre, Els amos de l’Estat (Destino, 2026), per explicar tot el que envolta aquest grup d'elit. Méndez ha treballat a El País, El Confidencial, Salvados i col·labora amb Eldiario.es.

El títol del llibre ja és suggerent: els amos de l’Estat. Els amos hauríem de ser tots... però no és així?

— Els amos som tots, però hi ha un estat dins l'Estat: els alts funcionaris manen molt, són l'estructura; els polítics van i venen i no s'hi enfronten perquè tindrien problemes. Millor cooperar-hi i tenir-hi bona relació. Per això s’ha anat arrossegant un sistema en què s’ha permès als lletrats de les Corts, del Consell d’Estat o als advocats de l’estat tenir la compatibilitat amb feines privades. O que puguin marxar amb excedències a una empresa i l’endemà pledejar contra l’administració sobre un mateix tema que havien estat portant. És un sistema heretat de la Transició.

Podria fer un prototip d’aquests funcionaris d’alt nivell?

— Són gent molt llesta i molt preparada. Normalment, són de tradició conservadora, amb cognoms compostos i que acaben sent família. Passen unes oposicions molt dures. És difícil endollar-hi gent, i això està bé perquè quan un ministre arriba no pugui canviar l'alt funcionariat. Així hi ha un contrapoder, però aquest poder que tenen també s'ha de poder fiscalitzar. Pensem que les elits són serioses, però s’hi ha d’estar a sobre encara que hagin tret una oposició, ja que això no vol dir que no segueixin sent humans o que no els agradin els diners.

Posi un exemple de casos en què s'han donat situacions de manca de control sobre aquest cos.

— Una de les qüestions clau que no s’ha tocat és el sistema de compatibilitats. Per exemple, els lletrats de les Corts, per tradició, acostumen a demanar tenir el seu despatx privat i la mesa del Congrés els hi concedeix com un mer tràmit. Tenen restriccions com que això no pot afectar el seu horari o no poden anar contra la mateixa administració, però això no els impedeix treballar per a administracions locals o comunitats autònomes. En realitat, ningú ho controla. Hi ha gent dins del cos de funcionaris que no ho veu bé, però impera el corporativisme i no ho denuncien en públic.

Amb quins casos s'ha trobat? 

— A mi el que em sembla més bèstia és el de Joaquín José Abajo Quintana, que era secretari del consell d’administració d’Afinsa, on havia de vetllar perquè tot el que fes l’empresa fos legal, i alhora advocat de l’estat en actiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, de manera que una de les coses que havia de fer era defensar l’Agència Tributària. Afinsa va resultar ser una macroestafa i en el judici fins i tot van sortir papers de l’empresa que portaven la insígnia de l’Advocacia de l'Estat [durant el judici Quintana va argumentar que se li havien barrejat erròniament els papers]. Això de treballar per a Afinsa i alhora per a l'Estat no era il·legal perquè ell tenia la compatibilitat [però va acabar condemnat a presó com a cooperador necessari].

En el llibre també cita una altra figura, la dels consellers permanents al Consell d’Estat.

— Sí, aquesta és molt interessant, perquè acaben sent càrrecs vitalicis. Hi ha una dita que diu que "mai emmalalteixen i rara vegada es moren", perquè tenen una longevitat enorme. Hi col·loquen veterans dels dos grans partits, de la judicatura... Es pot defensar l’existència d’aquesta figura, però a mi em sembla que no hi ha hagut prou debat públic sobre això. El sou està molt bé, no et paren pel carrer, la feina no és gaire estressant... Fins i tot durant el govern Zapatero hi havia dos consellers que eren molt grans, que tenien dificultats per exercir el seu càrrec, i van haver de crear una pensió, que van introduir en un article dels pressupostos, perquè es jubilessin. Eren els últims càrrecs que sobrevivien de l’època de Franco, i això va ser en plenes retallades.

Quines reformes calen?

— Per començar, cal parlar d’aquest tema i, després, una de les reformes possibles podria ser limitar les excedències en el temps dels funcionaris. Actualment gairebé un 40% estan en excedència. Hi ha advocats de l’estat que estan pledejant a vegades en nom de fons sobirans dels països del Golf o d'empreses alemanyes sobiranes... Cap empresa toleraria que algú en excedència es dediqués a anar en contra seu. I pel que fa a les compatibilitats, jo seria partidari de controlar-les molt o fins i tot eliminar-les. A vegades es fan els ulls grossos perquè no volen que marxin del cos [a l'empresa privada guanyen més diners].

Per què a les empreses els interessa tant tenir aquestes figures?

— Els advocats de l’Estat són molt apreciats per les empreses perquè tenen un coneixement teòric molt gran a través de l’oposició, però alhora coneixen de veritat l’administració. Per exemple, a les elèctriques els interessa perquè bona part de la regulació acaba als tribunals, hi ha molts milions en joc i els advocats de l’estat saben com s’ha fet la llei perquè treballen juntament amb els polítics. A part, també tenen els contactes, saben qui del ministeri ha fet què i a qui trucar [...].

En el llibre és crític amb el periodisme. Creu que estem massa pendents de l’agenda que ens posen sobre la taula.

— Sí, crec que amb això hi ha consens. Per exemple, quan Pedro Sánchez surt un dilluns d’octubre i diu que està en contra del canvi d’hora, la premsa parla no sé quants dies d’això, però l’any que ve tornarà a canviar l’hora. No hi veig sentit, a dedicar-hi tants esforços.

També parla de la seva sortida d'El País, que entenc que va ser una decisió molt difícil.

— Vaig publicar amb un company un informe de l’Advocacia de l’Estat que permetia a Soraya Sáenz de Santamaría tractar temes de Telefònica quan hi treballava el seu marit. Ella era advocada de l’estat, el seu marit també i l’advocada que va fer l’informe era companya de promoció del marit. Ho vam publicar, però en aquell moment Prisa estava molt dèbil econòmicament i tot plegat va acabar derivant en un conflicte amb el llavors director Antonio Caño. Vaig decidir que no em podia quedar en un lloc on el director pensava que era un mal professional. Hi havia l’ERO obert i vaig anar a buscar feina a fora, però conservo molts amics a El País i em sembla un gran diari. Després vaig estar a El Confidencial i allà vaig publicar amb molta llibertat.