SET ANYS DEL 9-N
Política 08/11/2021

El referèndum unilateral: l’etern pla B de l’independentisme

Cuixart i la CUP proposen tornar a la casella de la consulta

3 min
Persones fent cua al pati de l’escola La Salle de Gràcia el dia de la consulta del 9-N.

BarcelonaCatalunya s’encamina cap a un altre referèndum (unilateral)? La CUP i Òmnium Cultural a través del seu president, Jordi Cuixart, ja ho han verbalitzat sense trobar, de moment, la recepció adequada per part de la resta de l’independentisme. No és la primera ni la segona vegada que aquest debat capitalitza la discussió i tampoc que s’acumulen les crítiques contra els promotors. El fet és que una consulta, unes plebiscitàries i un referèndum després, la discussió torna a estar sobre la taula. Com es van resoldre les anteriors?

2012. Neix l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, amb l’objectiu de traçar el camí cap a la independència, introdueix la celebració d’un referèndum l’any 2014 -data simbòlica pels 300 anys de la Guerra de Successió- en el seu corpus fundacional. El mandat va convertir-se en inexcusable per a Artur Mas després de la Diada massiva de l’Onze de Setembre i aquell mateix any l’aposta per l’autodeterminació ja formava part del programa electoral de CiU, que, poc abans, era refractària a plantejar-ho com una opció realista a curt termini.

Un dels precedents del debat l’havia protagonitzat ja el 1995 el cap de llista d’ERC a les catalanes, Àngel Colom, quan recollint el guant del referèndum al Quebec va aventurar en campanya electoral que començava a “ser hora de plantejar a la societat catalana que es defineixi amb un sí o un no”. La resposta del president Jordi Pujol va ser el silenci. També va sortir d’ERC un altre precursor del referèndum, Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2008 va cridar a posar les urnes el 2014. No obstant, no va ser fins al 2010 que ERC va fer una aposta sòlida en exigir un referèndum com a condició en possibles pactes postelectorals: “Anem junts per aconseguir el concert econòmic a Madrid”, li va dir el candidat Joan Puigcercós durant un debat a Artur Mas. “Però si no ens en sortim, comprometi’s a fer un referèndum d’independència”, va rematar. El presidenciable de CiU va respondre amb evasives: “El problema no és si es fa o no es fa, és si el guanyem o no. Vostè creu que hem d’anar a perdre, a dividir el país?”

De l’anècdota a la via escollida

El fet és que allò que l’ANC havia situat al seu full de ruta i que havia format part dels programes d’ERC i de CiU després d’anys de subterfugis va acabar protagonitzant el pacte de governabilitat que van signar Mas i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, a finals del 2012. “Negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit perquè no és de fiar”, reivindicava el republicà aleshores, abanderant una estratègia de xoc amb l’Estat.

I és que el referèndum -l’unilateral- sempre ha tingut dificultats per accedir a l’agenda política. A partir del 2012 això comença a canviar: amb l’adrenalina -paraules textuals d’un antic dirigent de CDC- posterior al 9-N, el president ho apostava tot a aquella opció. La consulta es convertia en unes eleccions plebiscitàries amb l’argument de fer servir la llei vigent per encarar el camí a la independència.

Ni el 9-N ni el 27-S no van servir per superar el 50% dels vots per a l’independentisme, però el referèndum va passar a ser una pantalla passada -el full de ruta de JxSí i la CUP parlava de la DUI-. Fins al 2016. Fonts properes a Carles Puigdemont relaten com a principis d’any el president ja compartia dubtes sobre el full de ruta amb Carles Viver Pi Sunyer -un dels responsables dels informes del Consell Assessor per la Transició Nacional- i Jordi Sànchez, llavors líder de l’ANC.

Les converses s’intensifiquen la primavera del 2016 i ja hi comença a aparèixer la idea del referèndum, que encara no passava de l’esfera privada. Algunes organitzacions, però, van començar a compartir la idea. “Com és que ara sortiu amb això?”, va ser la primera reacció en escoltar la proposta de la boca dels representants de Demòcrates.

El juny, però, els cupaires van tombar els primers pressupostos del Govern i això va precipitar el pla B. Gairebé de forma simultània, tant l’ANC com els cupaires van reivindicar el referèndum, sense estalviar-se crítiques en privat. Puigdemont va acabar agafant el guant per salvar la qüestió de confiança -la “triangulació CUP-Puigdemont-ANC”, recorden alguns dirigents de l’època-. La feina va ser convèncer ERC i el PDECat.

Avui el referèndum torna a treure el nas tímidament amb les propostes de la CUP i de Cuixart. El context sembla molt diferent que el del 2016, però els pressupostos tornen a perillar, el full de ruta actual -la taula de diàleg- no acaba d’arrencar i, per postres, hi ha una qüestió de confiança a l’horitzó.

stats