La governabilitat de l'Estat

Ramón González Férriz: "Sánchez i Ayuso són el mateix tipus de polític"

Editor i periodista

5 min
Ramón González Fñerriz fotografiat a Madrid.

MadridRamón González Férriz (Granollers, 1977) ha intentat explicar a Los años peligrosos. Por qué la política se ha vuelto radical (Debate) el canvi de paradigma polític que es posa en marxa arran de la crisi financera del 2008 i que bàsicament es basa en el fet que les classes mitjanes comencen a impugnar el sistema i a votar per opcions radicals, sigui l'extrema esquerra, extrema dreta o l'independentisme en el cas de Catalunya. González Férriz escriu columnes d'opinió a El Confidencial i fa divuit anys que viu a Madrid.

Quan comença la deriva radical de la política, segons vostè?

— És un procés gradual. El 15-M es produeix el 2011, el 2012 comença el Procés i el 2013 es funda Vox. Aquests nous moviments no són simples opcions polítiques que volen substituir el poder existent, sinó que defensen canviar el sistema de dalt a baix. En el cas del 15-M és la monarquia i les elits; en el Procés és l'Estat en si. I amb el pas del temps veiem com tot això acaba condicionant la política. No passa només a Espanya. Als Estats Units el Tea Party muta ràpidament i acaba en el trumpisme, a la Gran Bretanya apareix la idea del Brexit... I el 2015, amb la crisi dels refugiats, la dreta també canvia...

Com i quan canvia?

— És quan la dreta italiana comença a pujar, és quan Alternativa per a Alemanya es fa forta... Aquests partits troben la seva identitat en l'antiimmigració i en la defensa de la civilització cristiana. Són anys de convulsió en què s'estén la convicció que el sistema ha deixat de funcionar, que l'intercanvi de torns entre el centredreta i el centreesquerra o el sistema autonòmic ja no funcionen i que calen canvis radicals. Llavors alguns actors tradicionals es radicalitzen, com el Partit Republicà nord-americà, els tories britànics o el nacionalisme català.

En aquests tres casos són votants de classe mitjana els que protagonitzen el canvi.

— Totalment, i es trenca el relat que la classe mitjana sempre vol estabilitat. És una novetat d'aquest període, les classes mitjanes, cadascuna a la seva manera, voten opcions radicals i impugnen el sistema. Però també és Podem, i crec que el cas de la CUP és semblant, els que els voten no són els pàries de la terra, són classes mitjanes universitàries. I llavors apareixen personatges que provenen de les elits tradicionals, però que es presenten com a tribuns del poble, com el mateix Trump o Marine Le Pen, que és una senyora que s'ha criat en una mansió. I hi ha molta gent disposada a donar-los credibilitat.

Ramón González Férriz, fotografiat a Madrid.

Hi ha una fascinació per noves idees, però també per certs líders, no?

— Fa temps que parlem de crisi de lideratges, però crec que en aquest període ha passat el contrari. La gent ha seguit Trump faci què faci, jo he donat políticament per mort Puigdemont quatre o cinc vegades els últims vuit anys i m'he equivocat sempre, Pedro Sánchez ha aconseguit fer passar els seus votants per llocs per on no volien passar... El votant del PSOE no vol l'amnistia i acabarà acceptant-la. Són lideratges forts i fan servir un mecanisme de la política radical consistent en el fet que són persones que transmeten als seguidors que ells encarnen la nació.

I després tenim la guerra cultural que preconitzen líders com Isabel Díaz Ayuso.

— Ayuso ha entès molt bé que la política actual és identitària, cosa que ha copiat de l'esquerra. La política com una forma de protecció de qui soc i com visc. Això no només és que m'abaixin els impostos, que també te'ls abaixaré, sinó de defensar la teva forma de vida perquè hi ha uns senyors que te l'amenacen. És un discurs molt seductor i poderós perquè sí que hi ha una sensació general a dreta i esquerra que les nostres formes de vida estan amenaçades. El Procés és la resposta d'una identitat que es veu amenaçada. Aquest és el discurs majoritari de la política d'avui, i crec que Ayuso ho ha entès molt bé. Ayuso i Pedro Sánchez són la mateixa classe de polític, han entès perfectament la dinàmica de la polarització i que la tasca d'un polític avui no és seduir el contrari, sinó convertir els meus en un exèrcit inamovible. I com ho faig? Ofenent el contrari tota l'estona.

Vostè es defineix com un liberal centrista. A qui vota un liberal centrista en l'Espanya actual?

— La pregunta complicada no és si el PSOE o el PP, sinó un govern amb Podem o amb Vox.

La dreta equipara Podem i Vox. Vostè considera que representa el mateix grau d'amenaça per a la democràcia?

— Jo ara ja sé que l'esquerra radical, que no m'agrada gens i té forts instints autoritaris, un cop dins les institucions no destrueix la democràcia. A mi el que em fa excloure Vox actualment és que tenen un gen de crueltat pel dèbil en moltes de les seves polítiques. I, tal com concebo el liberalisme, la prioritat és que la política no destrueixi el dèbil. Ells han entès que una manera perquè la classe mitjana se senti més protegida és atacar la classe baixa, certs grups minoritaris indefensos. I això per a mi els fa pitjors. I que consti que crec que debatre sobre immigració o ajudes socials és legítim. Jo en vull més, d'immigració, per exemple.

Vostè, que és molt crític amb el Procés, quin balanç fa del moment actual a Catalunya?

— Crec que els catalans no independentistes tenim dues opcions: o volem tenir raó o volem que l'independentisme perdi. Jo crec que els no independentistes tenim raó, que s'han de complir les lleis, etc. Però així no guanyaràs. Potser es tracta de construir un projecte prou atractiu que bloquegi la independència. Jo soc d'aquests segons. Quin és el problema? Penso que no funciona perquè ells sempre en volen més, estan en la insatisfacció permanent. Si d'aquí tres anys l'amnistia ha millorat la convivència et convido a un dinar.

Hi va haver fractura a Catalunya?

— Et puc explicar el cas d'una persona que conec, apolítica, que havia votat CiU als 80 tot i ser andalús, que havia fet l'esforç d'integrar els seus fills perquè parlessin català i que quan va decidir anar a la manifestació del 8 d'octubre del 2017 vaig pensar: "Uf, aquests independentistes no saben què han fet!" Pensa que quan Josep Piqué dirigia el PP català tenies el 100% del Parlament dins d'un consens catalanista. L'independentisme va trencar consensos i és un moviment basat, com els altres moviments radicals que tracto al llibre, en establir una divisió de la societat, en què els altres no són només adversaris polítics, sinó que tenen un problema de legitimitat d'origen. No és que no estiguin d'acord amb mi, és que no són demòcrates. I això, que és una estratègia que fa servir Podem, el Brexit o Trump, crec que també es va fer al Procés, encara que molts dels meus amics m'ho neguin.

stats