Sánchez opta per: "És l'economia, estúpid"

MadridEl curs dels esdeveniments durant les darreres setmanes referma la idea que encara ens queda un bon camí per recórrer a la legislatura actual. Fa una temporada que el protagonisme informatiu ja no arriba cada dia de la mà de decisions judicials negatives pel govern. A més, Sánchez continua agafant aire amb la seva política de crítica directa a l'actuació dels Estats Units i Israel que ha portat a incendiar l’Orient Mitjà. Els canvis al consell de ministres també han tornat a proporcionar als socialistes un parèntesi, amb l’atenció centrada en Carlos Cuerpo, nou vicepresident primer, que s'ha anat convertint en un símbol pel seu caràcter tranquil i dialogant. És com dir que un altre tipus de pràctica política, diferent de la que estem acostumats, és possible.

El decret per fer front a les conseqüències de la guerra de l’Iran ha servit, en paral·lel, perquè en certa manera es recuperi el pacte entre els principals partits que van permetre l'inici de la legislatura, malgrat que el PSOE no hagués sigut la formació més votada. El PP continua sense acabar de trobar la tecla que pugui fer més creïble la possibilitat d’arribar a la Moncloa en funció dels resultats de les pròximes eleccions generals. El seu projecte és una aliança amb Vox. Però encara que els números l'hi permetessin, un acord d'aquest tipus seria insuficient per garantir una etapa d’estabilitat política. No és fàcil d’entendre per què els populars no fan cap intent d’aproximació a Junts, ara que aquest partit ha deixat de patir per la possibilitat de sortir perjudicat per les seves votacions parlamentàries que coincideixen amb les dels populars i de l'extrema dreta.

En tot cas, els juntaires estan demostrant un sentit pràctic que no sempre havien exhibit durant els darrers anys. Ho demostra el seu suport al govern en la votació sobre les mesures per pal·liar els efectes de la guerra de l'Iran. Malgrat això, Sánchez no té garantit el vot de Junts per altres qüestions. Els socialistes no poden estar segurs que els de Puigdemont mantinguin una actitud de col·laboració. I menys tenint en compte que la plena aplicació de la llei d'amnistia no acaba d'arribar mai. El PP tindria en aquest escenari una possible oportunitat per aproximar-se a una formació amb la qual haurà de comptar en el futur si Feijóo aconsegueix passar el filtre d’un debat d'investidura. Ja sabem que la presència de Vox en un govern serà un greu inconvenient per a aquest tipus d'acords, però els populars no es podran permetre el luxe de no tenir una política pròpia per a Catalunya.

Vox juga amb foc

Vox, per la seva part, està jugant amb foc. És notícia constant per les lluites i baralles internes. Té tota la lògica que Abascal es vulgui desprendre de Javier Ortega Smith, un polític que genera conflictes a tot arreu per on passa. Però és menys comprensible que no hagi pogut entendre’s amb Iván Espinosa de los Monteros, un personatge molt més preparat i versàtil. Els de Vox no acaben de saber interpretar els recents resultats electorals. Massa eufòria per l’ascens i molt joc de passatemps.

De moment està per veure com administraran els vots recaptats a Extremadura, l'Aragó i Castella i Lleó, si realment hi haurà coalició i com anirà aquest cop la convivència. Sempre m’ha costat creure que Espanya pugui tenir una evolució similar a altres països, d'Europa i de l'Amèrica –del nord i del sud–, on l'extrema dreta ha assolit el poder o és determinant per exercir-lo.

El gran repte de Feijóo encara és el d'aconseguir desfer-se del pes de Vox. A València, el PP ha comprat el seu discurs i la contradicció dels populars continua sent que els cal pactar amb una formació a la qual voldrien veure reduïda a la mínima expressió. El cas més flagrant és el de la presidenta extremenya, María Guardiola, que ha patit amb més intensitat que el seu homòleg a Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, una primera fase de govern compartit amb les tropes d'Abascal.

La mina de l'hemeroteca

El drama per a Feijóo és que obté uns beneficis electorals que després no pot o no sap invertir per obtenir la rendibilitat corresponent. El PP torna a estar convençut que la pròxima oportunitat serà la bona, la definitiva, com ho estava el 2023, i es va quedar al peu de l’escala. Però costa veure un clima clarament a favor d’un canvi imminent. Sobretot en els moments clau dels debats parlamentaris. Que el “No a la guerra” de Feijóo sigui un “No a la guerra i a vostè”, això últim referit a Sánchez, no és una frase d’un gran valor efectista. El president del govern espanyol, en canvi, té una mina a la seva disposició que tira d'hemeroteca i d’arxiu gràfic, amb Aznar a la famosa residència texana del president nord-americà, George Bush, en l'època de la invasió de l’Iraq.

La millor troballa de Pedro Sánchez en aquesta etapa és, en tot cas, la de Carlos Cuerpo, l’home que s'ha fet gran en part gràcies als atacs que ha anat rebent de la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz. El dia que la líder de Sumar va dir del nou vicepresident del govern que calia ser mala persona per no acceptar la reducció de la jornada laboral, li va fer un gran favor. Sobretot perquè ell va saber reaccionar posant cara de sorpresa i amb un somriure.

El nou vicepresident

Cuerpo és la política amb anestèsia, un home que recorda el cèlebre senyor Hulot, el personatge cinematogràfic creat per Jacques Tati, que ho remenava tot i no s’espantava per res. Però no us deixeu enganyar. Aquest home sap molt bé per on camina i cap on va. És el col·laborador que ara necessitava Sánchez. La seva antecessora, la vicepresidenta María Jesús Montero, que ha partit a la improbable conquesta d’Andalusia, li ha deixat ben cru l'assumpte del finançament autonòmic.

Cuerpo supervisarà la tasca que portarà a terme el nou titular d'Hisenda, Arcadi España, sobre aquest capítol. El repte és treure l'acord de la nevera. La proposta de finançament singular per a Catalunya reposa al congelador. Tot acompanyat per mesures econòmiques per fer front a les conseqüències de la guerra, tractant de mantenir l’orientació socialdemòcrata com a filosofia del govern. En definitiva, un altre cop el recurs al famós lema de Bill Clinton per guanyar Bush: “És l’economia, estúpid”. La llàstima és que segons el Banc d'Espanya podem arribar a una inflació del 6% si la guerra s’allarga.