BarcelonaTikTok ha vingut per quedar-se, també a les campanyes. L'aplicació preferida de la generació Z —els nascuts després del 1996— va créixer durant l’escalada de contagis, però mai va ser una "moda pandèmica". I ara, a les portes d'unes noves eleccions municipals, les maquinàries dels partits s'estan adaptant als seus codis a marxes forçades. Al capdavall, Facebook és un cementiri d'elefants, Twitter una gàbia de grills i per Twitch val més no preguntar. ¿Queda cap altra opció als candidats per mostrar-se frescos, creatius o sorprenents?
Inscriu-te a la newsletter Política
Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi
L'aplicació xinesa ha canviat per sempre la manera com la generació Z s'expressa políticament. Fer playback sobre el discurs d'un candidat, sigui per parodiar-lo irònicament o per celebrar el seu carisma, ja ve com una manera natural de prendre partit. Ballar cançons de campanya o de protesta —encara que exigeixi aprendre's una coreografia aparatosa— ja és una manera habitual de significar-se políticament per a milions de persones. Així ho van demostrar grans celebritats brasileres com Neymar Jr., que fa només uns mesos va anunciar així el seu vot a Bolsonaro, però també els centenars de milers d'usuaris que van donar suport a Lula compartint els seus passos de ball a través de la plataforma.
El de TikTok és un escenari complex. Al contrari que a Twitter, on els partits exhibeixen el discurs més esmolat, aquesta plataforma sembla haver-se convertit en un enorme plató d'El Hormiguero. De fet, quan mirem els comptes oficials de líders polítics del nostre entorn, no trobem grans discursos proselitistes ni defenses acèrrimes de la seva gestió. El president de l'Equador, encara esquitxat per la corrupció, balla amb les famílies a qui lliura un habitatge. El de Colòmbia, en campanya, xutava "gols contra la corrupció". I el mandatari Veneçolà, Nicolás Maduro, es mostra alegre i divertit, cantant balades a la seva "primera combatent", jugant a beisbol o acaronant els seus cadells.
En general, a través de TikTok els grans líders polítics busquen transmetre la proximitat que els focus televisius no són capaços de fer. Ressaltar petits traços d'humanitat entre els càlculs mil·limetrats del sainet protocol·lari. Demostrar, o fer creure, que darrere de cada candidat continua havent-hi una persona amb qui poder-se identificar. Una mica més que un aspersor de discursos polítics prefabricats i avorrides declaracions a la premsa. Tot i això, hi ha alguna cosa que és evident: no tots se senten còmodes sobre aquesta tarima, especialment a Catalunya, on partits i candidats tendeixen a prendre's a si mateixos massa seriosament.
Un exemple: quan l'aplicació va desembarcar a la política catalana, al conseller Roger Torrent li va tocar estrenar el compte d'ERC. Per fer el primer pas, havien triat un challenge "honest" i "proper". Uns d'aquells en què t'has d'obrir i compartir amb la resta què et passa pel cap. "En què pensa Roger Torrent?", deia un rètol amb estrelletes, i ell anava desgranant les seves preocupacions sinceres. "Que en què penso? En la república, en el feminisme i en la defensa del català". Rígid com un pal, Torrent anava assenyalant cada element en rètols superposats com un rellotge marcant les hores. Els seus ulls cridaven "Traieu-me d'aquí!", i els braços es movien mecànicament. Pobret, se'l veia patint.
Els dos-cents trenta-quatre mil vuit-cents setanta-set usuaris que —com Torrent— van participar en aquell challenge, pensaven en les seves mascotes, en les seves parelles, en la seva infància. Compartien fotos de viatges, capvespres, primeres cites o revetlles. Se sinceraven, compartien la seva humanitat. ¿Com de dolent seria haver-se mostrat com un simple ésser humà? Aquest és una mica l'escull de fons. Ser a TikTok serveix de poc si rebutges els codis que li són propis. Entre un repte de ball i una suculenta videorecepta ningú vol topar amb un diputat imposant artificialment el seu discurs. Seria, en tota regla, un TikTok Interruptus.
El domini de l'extrema dreta
L'extrema dreta, en regions com l'Amèrica Llatina, no sembla que tingui aquests melindros. Són gent de casta i ordre: guardians del decòrum, la família i els valors. I, tot i així, es permeten gravar-se amb pijama, fer el ridícul o compartir els seus viatges de campanya en caravana. No són millors: ho fan per necessitat. El candidat colombià a segona volta, Rodolfo Hernández, va entendre que era millor ser "el vellet de TikTok" que un perillós reaccionari, i a la peruana Keiko Fujimori, contrincant del Pedro Castillo, li convenia ser "la que ballava malament a TikTok" davant de "la filla d'un dictador sanguinari". Com la televisió, TikTok s'ha mostrat com una poderosa eina per a la humanització d'un candidat, i són molts els que se n'han aprofitat astutament.
Però les coses a Catalunya són diferents: les enquesten van malament, però no tant. Cal arribar a la gent jove, però no a qualsevol peu. Ser a TikTok està bé –ningú dirà que no "ho estem intentant"–, però tampoc cal arriscar-se en excés. Aquest sembla ser el mantra fins ara. Amb l'excepció d'uns comuns entusiasmats per la cultura del mem i la viralitat digital, sembla que la resta s'han refugiat en perfils baixos. Collboni va fer un intent estrany de trencar la norma, i es va posar a ballar mentre explicava una soporífera normativa de circulació per a vianants i patinets —tot molt esperpèntic—, però ràpidament va fer marxa enrere. En general, els perfils de TikTok dels representants catalans s'han tornat un àlbum de cromos de rodes de premsa sense gràcia i algun vídeo sobre parcs i jardins.
![Estudiants de 1r de Batxillerat de l'Institut Salvador Espriu de Salt preparant un simulacre de ple a la Diputació de Girona.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
