BARCELONALa Catalunya industrial ha sobreviscut a tres segles no exempts de greus problemes. Ha superat reptes com l'obertura al mercat europeu, ha enfrontat dures crisis econòmiques i ha sortit victoriosa de polítiques estatals que es prenien ignorant les seves necessitats. Fa cosa de dues dècades, alguns claudicaven i assumien que era llei de vida que la indústria deixés pas a la nova era d'una Catalunya de serveis. Però el cert és que la indústria no només no ha desaparegut al ritme que alguns creien fa vint anys -tot i els estralls que ha provocat la crisi-, sinó que s'ha convertit en part essencial del salvavides per a Catalunya en uns moments tan delicats econòmicament com els actuals.
L'exportació en aquest sector creix mentre altres indicadors (l'atur, per exemple) reflecteixen la crisi encara profunda que travessem. Però lluny de ser un moment de calma, la indústria és en un punt crucial per engegar "una nova embranzida", segons explica a l'ARA el catedràtic de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona (UB) Carles Sudrià. "Sense indústria no hi pot haver una economia moderna; una societat sense activitat productiva està buida, coixa", afegeix Sudrià, un dels directors de l' Atles de la industrialització de Catalunya 1750-2010 juntament amb Jordi Nadal i Josep Maria Benaul.
De les conclusions de l'atles, se'n desprèn la necessitat que el teixit productiu català encari una nova etapa de canvis. La nova revolució industrial que s'ha d'encarar passa perquè els sectors tradicionals sàpiguen transformar-se i, en alguns casos, deixin pas als nous sectors emergents. També és l'hora de l'explosió al món, enfortint les empreses per poder-hi competir i de fer una aposta valenta per la innovació i la recerca que garanteixin el futur. "Els nivells de renda no poden mantenir-se sense indústria, un sector que ara ha de tenir més que mai una oportunitat", assegura Sudrià.
"Multinacionals de butxaca"
Catalunya compta amb grans exemples d'èxit en la sortida de la seva indústria al món. Casos com el Cola Cao, els sanitaris Roca o els vins i caves. Però la mida que va permetre fa temps irrompre al món, ara suposa una limitació perquè el món s'ha eixamplat i la competència també. Sudrià explica que Catalunya té moltes "multinacionals de butxaca", empreses brillants, amb moltes possibilitats de triomfar molt més del que ho fan ara, però limitades perquè s'han quedat en una mida mitjana i, en canvi, tenen com a competidors grans gegants amb més múscul financer i comercial.
La diversificació de les fonts de finançament per créixer i teixir aliances és un altre dels canvis que cal que es donin en la indústria catalana. "Ens falta una mica de dimensió i les poques grans empreses que tenim sempre ens trobem que tenen darrere La Caixa, com passa amb Gas Natural i amb Agbar", valora Sudrià. Les grans corporacions alemanyes van néixer en el seu dia d'arrel familiar, com a Catalunya, però s'han expandit obrint-se a nous capitals, a fons inversors, mentre que a Catalunya moltes no han passat d'aquesta "fase embrió".
I fer-se més gran voldrà dir també guanyar múscul per accelerar l'expansió internacional que ja s'està donant ara. Tot i els entrebancs que posa la crisi, la indústria catalana fa honor a la vella etiqueta de locomotora d'Espanya i augmenta les exportacions a un ritme dues vegades més ràpid que el conjunt de l'Estat (més d'un 7% des de principis d'any). En paral·lel, ho fa obrint-se al món i, per primer cop, el mercat exterior supera l'espanyol pel que fa a la destinació dels productes.
Si pel que fa a exportació i PIB industrial, que suposa un 18% del total, competim de tu a tu amb regions riques d'Europa (Llombardia, Baviera, Baixa Saxònia), encara no ho fem en inversió en R+D+I.
Cal ser fàbrica i cervell
La innovació ha de ser la tercera pota en què s'ha de basar la fortalesa de la indústria del futur. Més enllà de la fàbrica, el que donarà valor a la producció serà la feina en R+D. Catalunya rep el 56% dels fons europeus que arriben a Espanya per a projectes d'innovació i desenvolupament. Però no n'hi prou ni amb aquests recursos ni amb línies de finançament públic. Cal que les empreses trobin les vies de posar-se a la primera divisió en la inversió de recursos.
Una de les solucions inclou les aliances tant amb centres universitaris com amb la xarxa de centres tecnològics, que està en plena transformació. Dels vint centres que actualment hi ha a la xarxa Tecnio, el Govern ha engegat un pla perquè n'acabin quedant només quatre. L'objectiu és buscar l'especialització, però també aglutinar prou volum i talent perquè els resultats que s'obtinguin de la recerca tinguin un impacte molt més gran en l'entorn de les empreses.
La futura xarxa es formarà a base de les fusions i de la desaparició de centres perquè els que sobrevisquin siguin més forts i més dirigits a sectors en concret. Per exemple, Ascamm i Leitat s'han unit per posar-se al capdavant en tecnologia dirigida al sector productiu. D'altres centres més petits, com l'iMAT i CTAE, han quedat sota el seu paraigua. Els altres centres pels quals apostarà el sector productiu estan centrats en el sector alimentari, les TIC, serveis i l'audiovisual. A banda, però, el sector privat i les universitats impulsen clústers en àmbits com la medicina, amb el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.
El futur de la Catalunya industrial implica no només ser la gran fàbrica com durant dècades se l'ha identificat a Espanya. A les portes d'un nou període econòmic (algun dia la crisi acabarà) i polític (les relacions amb Espanya poden variar), Catalunya ha d'aspirar a mantenir les fàbriques, però també els cervells i laboratoris per poder innovar. "La nostra sempre ha estat una economia transformadora, que importa la matèria primera i en fa un producte per vendre al consumidor, i és per això que la innovació és crucial perquè ens comprin", conclou Sudrià.
